La primera que arriba a la lluna

Senyores i senyors, Espanya mediàtica, sí! Quan vaig veure el famós vídeo de la simpàtica andalusa desfogant-se contra l'obcecació anticatalana amb prou feines tenia unes cinc-centres visites. Avui ja en té més d'un milió. El manifest espontani que fa la noia és d'agraïr, aposta per una mena de reconciliació de les noves generacions més enllà dels escandalosos tòpics que ens agredeixen contínuament. És, com dic, entranyable el que diu perquè és una veu senzilla, lliure i pragmàtica que no té por en desemmascarar la vulgaritat que surt de la seva pròpia casa. S'esforça per canviar la història a petita escala, fins i tot si s'ha de carregar un tros de dignitat de son pare. Però també, innocentment, fa un anàlisi esbiaixat de la realitat on per exemple deixa anar que "quasi tots els cartells estan en castellà". Vaja, que no ha fet una recerca massa exhaustiva ni fidel per fonamentar els seus arguments. Malgrat això, oh deïtat de la terra taurina!, es converteix en objecte d'adulació per part dels catalans i escarni a la resta d'espanyols "no tots són com vosaltres, ho veieu?". Magnífica vàlvula d'escapament, animal desprevingut que passejava entre les dues trinxeres. 

Per mi una cosa és clara. Aquesta noia, sense tenir una idea clara del que feia, s'ha ficat a la gola del llop i li ha estirat la campaneta com la nena que es cola al campanar i desperta tot el poble de matinada. El que ha fet és simbòlic per molts catalans perquè no només és un gràcies Mel, és un gràcies a la prova que existeix un futur d'una nova mentalitat espanyola -malauradament isolada- moderna i tolerant. Ella és l'aventurera que tot i les terribles advertències decideix que tanta negror no pot ser certa i es llança a comprovar per ella mateixa què passa al món. Li repampimfla l'orgull espanyol i aquest sentiment d'inferioritat que tenen cap a Europa (i cap els catalans principalment) que els fa ser obtusos, tenir la pell tan fina i no admetre cap crítica (menys, practicar-la cap a ells mateixos). El cas és indicatiu de dos grans símptomes: en primer lloc que els catalans estem fatídicament acostumats al menyspreu medieval i irreprimible que ens té Espanya, per això, impressionats, hem seguit de prop com la Mel es convertia en un succedani del que seria la primera dona que arriba a la lluna (en aquest cas, valentia còsmica). En segon lloc -i contraposant la primera- demostra la magnitud del desencís i la impotència que patim, l'abandonament, el cinisme i la desertització cultural i intel·lectual des dels cercles espanyols, quan una mostra improvisada - i dialècticament mediocre i incompleta - d'una jove de carrer ens genera tal entusiasme! 

És ella potser l'obrellaunes de l'anticatalanitat? És ella l'arribada de la Nueva España que va nèixer monstruosa (i que sona tan facha, quan no tindria perquè)? Espanya és un cas curiosíssim que si no fòssim catalans segurament seria un bon tema per tronxar-nos de riure de l'absurditat que suscita. A Madrid, als anys setanta els antifranquistes cantaven l'Estaca! Ara em saltaran amb allò de "però és que a Madrid, com a tot arreu, hi ha gent molt tolerant amb els catalans ". Bé, vegem-ho. Jo també he conegut gent de Madrid i per sort eren dels tolerants, amics vaja, colegues. Però, ep! Tolerants ho són amb condicions. Vull dir que, fins i tot els més progressistes i llibertaris encara que no en siguin conscients en molts aspectes són fermament anticatalanistes. Qui no ha escoltat la típica frase (innocent?) " Va venga, pero porque armáis tanto jaleo pa una lengua, si habláis las dos". I qui diu llengua diu tants altres substantius. També tenim els "il·lustrats" que, com qui no vol la cosa, s'entesten en intentar argumentar mitjançant referències històriques que Catalunya és Espanya (com dient "no lo digo yo, lo dice la historia, lee, lee! "). En altres paraules, intenten justificar amb artificis lingüístics que nosaltres pertanyem a Espanya, que som possessió d'Espanya ( i que per perdre ja van perdre Cuba fa més de cent anys, i si volem ser independents ho podem ser però no al seu territori ). L'admiració cap a la Mel és justament perquè ella és un cas extraordinari, una raresa que s'escapa del pensament dels que van ser tants anys colonitzadors, dels que van guanyar una guerra. Sí, dels que van guanyar, perquè tots sabem que la transició va ser una farsa històrica, i per molt que en el seu moment a la Plaza del Sol quatre il·luminats cantessin l'Estaca -potser era una moda més propera a uns adolescents embriagats cantant Shakira que un gest amb trascendència política - el pensament dels qui guanyen les guerres -i encara més si mai mai és condemnat - escampa els seus tentacles començant per l'educació fins imprimir-se a la pròpia identitat del país. En un document gravat al 1978, els Klarsfeld, incansables caçadors dels nazis ocults durant la postguerra, entrevisten als habitants d'un poble de Baviera que estan visiblement enfadats perquè el seu alcalde (Ernst Heinrichson, encarregat d'organitzar les deportacions i assassinats de centenars de milers de jueus als camps d'extermini ) estava sent acusat, i segons ells, tot això no era del tot cert. En fi. Que fins i tot els que perden guerres i passen per un procés de neteja moral poden seguir contaminats per idees absurdes pel simple fet defensar casa seva. A Espanya és molt pitjor. 

L''existència d'aquest vídeo no resistirà per arribar a les hemeroteques, us ho puc assegurar. Però ens ha fet adonar-nos que una forma intel·ligent de resistència és no odiar. I fins i tot si es tracta d'Espanya - i no dels espanyols, que és molt diferent - és molt més lleuger no odiar. Revoltar-nos, ser nosaltres mateixos. Peti qui peti. La Mel és optimista però d'aquí una setmana, després de l'avasallador atac col·lectiu patriòtic contra ella, ja no ho serà tant. Serà l'objecte involuntari d'un tumultuós experiment social. Ja podem els catalans treure pancartes en contra de Wert, que fins que no comencin a sorgir més Mels endolcidores arreu de la península, haurem de seguir aguantant. Potser (pels optimistes) d'aquí molts anys la mentalitat espanyola haurà canviat una mica. I potser, al cap d'uns quants més (perquè en calen uns quants més), canvia la dels polítics i s'avenen a dialogar. Però vaja, no ens preocupem, esperem que aleshores ja siguem independents.

Ah, me n'oblidava, feliç aniversari, República (Catalana).

Sóc a casa

Persones que viatgen lluny, molt lluny, baixen per les escales portàtils dels avions i abans de trepitjar per primer cop aquella terra tenen un esglai, un vèrtic, una lleugeresa. Excitació perquè el pensament casa adquireix una dimensió geogràfica, quilomètrica, però sobretot interior, viva. Sorgeix aleshores aquest curiós fenomen on el nouvingut es llença il·lusionat a descobrir, a insuflar, a compartir. Sí, els viatgers comparteixen, abracen amb curiositat la riquesa de detalls de l’entorn i ofereixen la seva peculiaritat com senyalant amb precisió una creença:  cap allà és casa meva. De tant en tant la meva àvia m’explica animadíssima una història de quan la meva família materna, a mitjans dels anys seixanta, van emigrar a El Salvador. Ella i el meu avi estaven en un supermercat quan de sobte van escoltar que a l’altra banda d’una estanteria algú parlava català. Eren una parella de mitjana edat, com ells, i empesos per un entusiasme impulsiu es van saludar entre rialles i es van posar a xerrar com si es coneguessin de tota la vida. M’agrada sobretot això de l’entusiasme impulsiu, un veritable motor. Sens dubte aquesta escena d’alguna manera estava passant simultàniament a un altre lloc. Estava passant a casa.

L’èsser humà, sigui com sigui, és instintivament territorial. Potser podríem partir d’aquí per entendre la trobada del supermercat com un fenomen genuïnament identitari, natural. Per què? La llengua és un poderós missatger emocional. És articuladora del nostre pensament i de la nostra expressió, però també és molt més, ens connecta automàticament amb l’entorn on s’utilitza: família, amics, el rum-rum del carrer. Subtilment la llengua esdevè un nucli força generalitzat dins de la matriu identitària de cada individu. Crec que la identitat es genera en cadascú com una singularitat única. És una mena de creació constant on la pròpia naturalesa de la persona, l’herència i l’entorn es repleguen contínuament per formar nous nexes i combinacions: comportaments, idees, pensaments, emocions. Són les paraules una forma d’energia que connecta tot aquest desgavell concentrat, l’hi dona forma, l’explora, en busca el sentit. Això fa que la llengua sigui una espècie de portadora d’aquesta identitat, com també ho són el nom, l’edat, els pares, els records. És una garantia que ens permet sobreposar-nos a l’aferrament a la nostra terra per sortir a veure món.  Hi ha un terme platònic del que parla el poeta polac Adam Zagajewski anomenat “metaxú”, que descriu l’home com « un ser que irremediablement està a mig camí ». Identitàriament, l’home està a mig camí entre la casa confortable i el viatge apassionat. Fins i tot si interpretem el viatge com a evolució, canvis vitals decisius, la identitat segueix remant entre aquests dos mars. Per una banda és una dualitat que s’entén com els orígens, les creences i les manifestacions simbòliques que ens fan arrelar. Per l’altre és l’indret i el personatge desconegut que ens atrau, ens aclapara amb les seves idees, ens meravella amb els seus gestos i costums. És un ball estrambòtic on s’omple l’ànima, s’enriqueix, s’incorporen nous horitzons que sense fer soroll segurament s’acaben convertint en crucials.

És aquí on abans volia arribar quan parlava del viatger que comparteix. El contacte d’identitats condueix en un moment o altre a un intercanvi. Dues persones es troben i s’embolcallen mútuament, de persona a persona, s’interessen per la singularitat de l’altre i no només la respecten sinó que la volen plasmar, retenir, expressar. Si descric en tot moment aquesta situació des de la perspectiva del viatger és perquè és molt més evident que quan viatgem ens desprenem dels judicis i coneixem persones, no individus-topònims. Coneixem persones i els hi preguntem qui són, d’on són, quina olor fa el carrer de casa seva. Segons com, viatgem a través de les persones. I interpretant-ho més globalment, quan anem a un lloc intentem fusionar-nos –mantenint la nostra manera de ser, és clar- amb aquest lloc. Un dia vaig sentir algú que deia “quan viatgis, allà on arribis, pots parlar a la gent amb una llengua que comprenguin i t’entendran. Però si els parles amb la seva llengua, t’entendran amb el cor ”.

La situació a Catalunya actual és identitàriament diversa i complexa. Les successives onades d’immigració espanyola, la repressió cultural franquista i la precarietat dels nouvinguts van generar una realitat social lingüísticament estratificada: una immigració desconeixedora del català. La transició va permetre la reactivació cultural i social de la llengua catalana, la consecució d’un ensenyament íntegre en un català normalitzat i la recuperació de l’expressió identitària natural de Catalunya. Vull remarcar la característica natural, perquè ha de quedar clar que no es pot confondre sota cap concepte l’origen històric i identitari d’un territori amb les pertorbacions polítiques –en aquest cas espanyoles, no entrarem en les referències - que l’han transformat invasivament.  Durant aquests anys s’ha treballat a les escoles i als barris per animar i incentivar la vitalitat o, almenys, la coneixença del català. S’ha assolit un alt grau d’acceptació social del bilingüisme més enllà de les tendències ideològiques o identitàries. Acceptem doncs, que segons el que dèiem el castellà ja s’ha incorporat com a llengua identitària de Catalunya, que no vol dir, repeteixo, llengua natural. La identitat d’un poble només es pot entendre com la suma de les persones que el conformen, de manera que no hi ha cap altre plantejament possible. Tot i així, existeix un alt percentatge de població immigrada que donades les conjuntures no ha pogut –o en ocasions, no ha volgut- aprendre el català. No ha ajudat, sens dubte, la postura intolerant d’Espanya, que mai ha reconegut el valor lingüístic i identitari del català. Aquí és on es genera una situació perniciosa, ja que malgrat que el català s’ensenyi a tots els estudiants, no existeix del tot un bilingüisme bidireccional. En termes identitaris es tradueix en que certs sectors castellanoparlants no s’han interessat per completar-se amb la part predominant de la identitat catalana, la llengua, no han abraçat la singularitat més clamorosa del poble català, i donada la manipulació constant anticatalanista que exerceix Espanya, han estat instrumentalitzats. És a partir d’aquest punt on s’inicia una perillosa espiral de fractura social i identitària. Una campanya a favor de l’escolarització en castellà iniciada des dels nuclis més espanyolistes i lerrouxistes i culminada ara amb la proposta del ministre Wert de relegar el català a assignatura optativa. 

És una agressió directa a la societat catalana. Un atac indiscriminat a la difícil i delicada feina de cohesió social feta durant els últims trenta anys gràcies a la immersió lingüística. Una provocació vergonyosa que trepitja incomprensiblement un cop més la identitat catalana i directament la identitat de cadascun dels que parlem català. No s’ha de caure en el victimisme, però cal anomenar els mètodes absolutistes i uniformitzadors d’aquest país pel seu nom. Lamento profundament, més enllà del que faci o deixi de fer Espanya, el comportament d’aquests sectors catalans i espanyolistes. No ho entenc perquè crec que cap castellanoparlant, cap immigrant espanyol, pot presumir d’haver sigut discriminat pel fet de ser qui és o de tenir la identitat que té. Saben perfectament que el castellà és una llengua viva, que el nivell d’educació en castellà està per sobre la mitjana espanyola, que es llegeix i es parla en castellà perfectament. Que m’expliquin per quin part, doncs, se senten catalans. Per quina part se senten catalans quan ens volen imposar a tots una suposada identitat espanyola que la majoria no tenim, quan semblen aplaudir com titelles ridículs els insults constants que, al més pur estil colonialista, s'articulen des del govern central envers Catalunya (i a ells mateixos, encara que no se n’adonin). Ho lamento, ho lamento profundament, i desitjo que poguem redirigir la situació perquè si la confrontació s’encén seran un blanc de desprestigi social fàcil i merescut.

L’independentisme a Catalunya ja és una realitat en plena ebullició. És un reclam potent i ple d’entusiasme. Vull deixar clar que els nacionalismes em semblen una redundància, un desgast d’energia inútil. Però en el cas de Catalunya sempre ha estat un nacionalisme de supervivència, de resposta a aquest nacionalisme d’orgull i colonialisme espanyol que s’ha alimentat a base de maltractar-nos. Deixant de banda que Espanya sigui més o menys inoperant com a país (aquí també ens hi hauríem d’incloure, almenys en part), existeix una mentalitat malaltissa molt més corrossiva. És una intolerància identitària injustificada que ja no és atribuïble només com a invent de les elits polítiques i aristocràtiques espanyoles, sinó  que és una realitat social i cultural de la població espanyola. Sí, els punts sobre les ís, la gran majoria dels espanyols no comprenen que aquí parlem català, els molesta, no entenen que som així i que aquesta és la nostra identitat. Tal com som, som un problema. M’atreviria a dir que, d’una manera absurda i patològica, ja s’ha incroporat com a pilar important de la idiosincràcia espanyola. Els fa ràbia la nostra singularitat, no entenen que no és menyspreu sinó que és la nostra naturalesa, i volen una identitat única i per tots (la seva, la castellanitzada, la que ells trien). Però suposo que vençuts per l’evidència de l’estupidesa que desitgen han acceptat que sí, som “catalans”, i vaja, que tampoc els hi agradaria que ens sentíssim espanyols. És a dir, no ens deixen ser ni una cosa ni l’altra. És aquí on s’exemplifica el gran fracàs –o pura inèrcia- del paisatgístic i decoratiu horitzó “plurinacional”. Catalunya i Espanya s’haurien pogut fusionar parcialment si les identitats es toleressin mútuament. Haurien aconseguit que dins la meva identitat em sentís una mica espanyol. Però no. Com podreu entendre, a mi - i a la majoria- em costa incorporar la identitat d’aquells que reneguen de la meva, de la casa que transporto amb mi. No puc confiar amb Espanya, no puc crear-hi vincles forts. És molt trist que succeeïxi això perquè crec fermament que no hi ha mala gent darrere aquests comportaments, possiblement en tots els altres aspectes identitaris són tolerants, però la ignorància els domina i cauen fàcilment en un judici excloent. És important destacar també que, invariablement, totes les injustícies que comet Espanya amb Catalunya (econòmiques, fiscals, culturals...) recauen, al capdavall, en les persones. En les persones i en la seva identitat que convergeix majoritàriament en una identitat nacional. Per mi la identitat, com ja he dit, és al capdavall una creença estrictament personal. Quan jo dic "crec en Catalunya", crec en la meva Catalunya. Crec en els llocs que conec, en la gent que conec, en el panorama identitari que jo visc i he viscut, i que lingüísticament, en el meu cas, han estat sempre vehiculats pel català. Tot i això penso que tothom té el dret i la oportunitat de creure en la seva pròpia Catalunya. Sense judicis, sense condicions. És per aquest motiu que s'han d'anul·lar tots aquells que mobilitzen emocions col·lectives creant pors infundades. La por és perillosa, la por artifical i conspirativa ho és més. Em preocupa seriosament l'auge de partits espanyolistes, especialment Ciutadans, que es nutreixen d'aquests mecanismes, que inventen un panorama fatídic on els sectors més castellanoparlants són discriminats, ciudadanos de segunda. En aquests sectors, allunyats de la cultura catalana, ens trobem davant realitats identitàries esbiaxades: quan surten fora no són del tot espanyols  -són los catalanes- i aquí no són catalans del tot -són els espanyols, charnegos-.  Ara és hora d'esforçar-nos més, tots, uns han de deixar de desconfiar del catalanisme i de ser catalans, i aproximar-se, i els altres hem d'acollir amb més convenciment totes les opinions. Diria fins i tot que pel bé de la societat tothom té el deure de creure en la seva Catalunya, però que sigui sobretot Catalunya, que sigui procurant compartir, incorporar i oferir, que no sigui mai una identitat que contradigui la identitat natural del país; això només condueix a la divisó i en última instància a la infelicitat social i personal. Volem una Catalunya que no s’abanderi en una identitat exclusivament d'arrels catalanes, sinó que sigui la suma de totes les identitats. Però que sigui i s'anomeni catalana.

Per mi les identitats són cabdals i necessàries per la salut i l’activisme de la societat. S'equivoquen els qui en menystenen la importància  al·legant que al món hi ha problemes més prioritaris a resoldre. Les identitats no són trivials ni secundàries, són els motors que cohesionen grans volums de persones per engegar nous processos, noves mentalitats, nous sistemes. Crec que Catalunya, com deia, té un entusiasme fresc per tenir un autogovern, per canviar. I crec que, antagònicament, Espanya representa un model retrògrad molt difícil d’enderrocar, principalment perquè té una estructura política molt més conservadora, clarament bipartidista, i una societat que no vol canviar i que es concentra més en l’anticatalanisme i en defensar rabiosament una Constitució semi-democràtica, que en fer autocrítica. Si Espanya es plantegés en algun moment que ells són els únics responsables de la confrontació  nacional existent les coses anirien molt diferent. Catalunya té molta feina a fer, però considero que Espanya té una crisi de valors molt més greu. És una crisi de valors que inclou a tothom: quan un ministre es disposa a rebregar descaradament la identitat de més de set milions de persones –suposadament del mateix país- i ningú, cap autoritat, cap líder de l’esquerra progressista, li canta les quaranta i diu clarament “aquesta no és l’Espanya que volem”. No, enlloc d’això es dediquen a fer-se els ofesos criticant-nos perquè quan ens queixem, diuen, no hem de generalitzar “que los del PP no somos todos los españoles, así al final sí que os tendremos mania”. És una crisi on Espanya quasi li aplaudeix la gràcia destacant entre línies un “per fi algú posa ordre a aquests descreguts i s’escolaritza en la lengua del país”.  No. Molt malament Espanya. Molt malament. No s’hi val tot. Si els espanyols volen creure en una Espanya millor, han de saber responsabilitzar-se de tot allò que fan malament. I nosaltres, amb Catalunya, hem de fer igual.

Hem de mantenir l’entusiasme, demostrar que no ens deixarem trepitjar. Siguin d’on siguin, no ens mereixen cap respecte aquells que, deixant de banda les vicissituds històriques, es dediquen a destruir llengües. Les llengües són més fortes i més antigues que els països, creacions naturals, genials i precioses de l’èsser humà, autenticitat arrelada a una terra. Les llengües que parlen dels dies, de les anècdotes, dels avantpassats, de la vida. Seria impressionant saber moltes llengües, allà on un vagi poder parlar a la gent amb la llengua del seu cor. Les llengües són com les muntanyes, estan vives, es transformen amb els anys, però s’han de cuidar com tresors valuosos que un té a dins. I no ens faran callar. Sabem qui som. Parlem i parlarem durant nits senceres si cal. I no ens faran callar.

Pau Moré

El software de l'ordre social

Tothom veu les imatges i es sulfura. Incredulitat, astorament, ràbia. La moral civilitzada de cadascú és ara un animal fora de si que dona voltes dins la gàbia i de tant en tant escomet els barrots. Com pot ser? Esteu bojos, bojos, bojos. Com sou capaços? Però no, no, de fet no estan bojos. El que realment esgarrifa és sentir que no estan bojos; simplement s’han desfet de la moral, l’han llençat, l’han evacuat. No responen als estímuls que els animen a empatitzar. Mentre duen el casc, les proteccions, l’armadura, mentre avancen amb escamots organitzats, carreguen desproporcionadament, es repleguen, aguanten drets, impassibles i amenaçants, i deixen anar tres cops de porra gratuïts, no tenen moral. I és produeix aquell magnífic fenomen en que tots els valors que ells trepitgen, tota la sensibilitat que ells menyspreen, l’assumeix i l’evoca la gent amb un convenciment fascinant. Sí, la gentada s’uneix instintivament per fer front a aquest buit inadmissible de moral i no desisteix. La reacció primària és evident: policia culpable, fora policia. Però no podem atacar per aquí, s’ha d’anar més enllà.

El que ens hem de preguntar a fons és qui dissenya, planifica, programa, entrena i dirigeix aquest estat policial, aquests protocols d'intervenció envers les masses socials. S’han d’exigir responsabilitats, especialment al senyor Puig, però també s’ha d’assumir que l’operatiu policial no respon només a una ordre de desallotjament concreta i que tampoc és cosa de mig any de govern convergent. Ni de bon tros. És un projecte de l’estat de dret, quelcom molt més profund i elucubrat del que ens imaginem. Tenim un cos de policia antiavalots professionalitzat. No com ens agradaria, però professionalitzat. Res del que fan és perquè sí, i és aquí on sincerament ens hem de preocupar. Com deia abans, quan estan de servei acaten les ordres i es basen en la màxima inconscient de “el fi justifica els mitjans”. Estan emocionalment manipulats, segur. Tot i que només puc especular sobre els mecanismes interns d’aquesta  brigada no crec que siguin afirmacions infundades. No ho crec perquè una persona amb dos dits de front per molt íntegre i professional que sigui, per molta família i sou que necessiti, no es comporta com ho van fer ahir molts dels que carregaven. El que ens hem de preguntar és perquè tot i la normativa no porten les identificacions visibles i perquè les ambulàncies tenien ordres de no emetre informes mèdics on s’especifiqués que la causa era una agressió policial, el que ens hem de preguntar és perquè van bloquejar els accessos a la plaça des del metro i van acordonar la zona a un radi de dos carrers, el que ens hem de preguntar és de què collons ens estan parlant quan repeteixen un cop i un altre aquest sintagma nominal tan fantasmagòric “d’ordre públic”.

La meva resposta principal és aquesta: estem governats per una tecnocràcia. El senyor Felip Puig, enginyer de Ponts i Camins, n’és un clar exemple. Sí que és cert que som una societat absolutament tecnològica i dependent d’aquesta tecnologia, però ens estan venent que arrel d’això l’únic ordre social possible és una tecnocràcia absoluta. Aquesta és l’era digital, l’època de la despersonalització, de l’individualisme, l’escepticisme, el conformisme, del consumisme i la ceguesa col·lectiva. Sí, molt bé. Però resulta que mentre la corrent del declivi s’endú la lucidesa humana muntanya avall, hi ha persones que continuen demostrant vitalitat social. No parlo només de les acampades dels indignats, parlo de totes les iniciatives espontànies i voluntàries que tenen com a única finalitat crear espais de convivència, interacció social i treball conjunt per fer un dia a dia més ric. Quina és la resposta dels gestors tecnòcrates? Heu de demanar permisos (i ja veurem si us els donem). Ara bé, si tens la gosadia de fer alguna cosa sense el permís corresponent estigues segur que vindrà qui faci falta i farà el que faci falta perquè allò no és dugui a terme. Tan se val si és bo o és dolent. Els tecnòcrates, amb les dades a la mà, amb els fluxos de trànsit a sobre la taula, amb les estadístiques i els interessos i tota la parafernàlia, tenen la potestat de decidir  que aquest carrer no es talla, que no et donen el permís i per tant allò és il·legal. I clar, quasi tot el que és legal – i com a legal, subvencionat-  està institucionalitzat. És a dir, fins i tot a les entitats socials els tecnòcrates segueixen dictant des dels seus amplis coneixements què és bo i què no. Quelcom com celebrar un sopar popular d’un Agrupament Escolta es pot convertir en una odissea. Jo estic estudiant enginyeria. Sóc conscient que estructurar i promocionar una ciutat comporta exercicis complexos de coordinació, problemes que necessiten incondicionalment la participació dels tecnòlegs. Però al senyor Felip Puig i a tots aquests llicenciats amb una òptica tan empresarial de la societat els hi envio una pregunta que retrona amb diferents formes: en el vostre sistema de maquinària humana on queda l’educació social? On aprendrem a saludar els veïns, sentir-nos del barri? On compartirem coneixements, inquietuds, experiències? On aprendrem a tenir idees pròpies, iniciativa, i a assumir reptes col·lectius més enllà de la inèrcia de les masses en els actes dels convocats pels mitjans de comunicació, els sindicats i plataformes institucionalitzades? L’acampada de Plaça Catalunya, igual que la de Puerta del Sol, la de Lleida, la de Badalona, la de Varsòvia i les de tants altres llocs, demostren, indiferentment de si s’està d’acord o no amb el missatge, que la societat encara no s’ha tornat estúpida del tot, que som capaços d’organitzar-nos espontàniament i amb criteri, manifestar-nos de forma pacífica i civilitzada, no resignar-nos a l’escepticisme del món fatídic que sembla haver-hi darrere de tot això. És lògic que pels tecnòcrates tolerar l’activitat social espontània –i ja no dic donar-li suport- suposa afegir equacions complicadíssimes als seus programes “d’ordre social”. Ens volen fer creure que tenim dret a pul·lular en massa pel centre de la ciutat comprant com autòmats, però no en tenim per reunir-nos i crear espais on la gent s’impliqui, s’esforci i voluntàriament treballi per proposar millores. Ens diuen que si volem fer propostes hem de crear associacions legals, demanar permisos, presentar memòries. La burocràcia del control, de l’impediment. S'està estructurant un model social cada cop més hermètic i controlat, i s'està legislant per "democratitzar-lo". El que ells anomenen ordre social és el que “ells” poden ordenar i desordenar. És un ordre social on tot el pes recau als plans municipals sense delegar tasques i competències reals a l’activitat veïnal. És un ordre social on amb la llei a la mà una denúncia anònima té molt més valor que una protesta col·lectiva formalitzada.

Sincerament, deixant ara de banda els aspectes econòmics, crec que és aquest l’eix més bàsic per on trontolla tot el sistema polític. Per això aquest secretisme, aquesta hipocresia, aquesta repressió estratègica, aquesta contundència policial. Per això tantes martingales, tanta inversió en propaganda electoral. Possiblement a les acampades hi predomina una veu excessivament utòpica, idealista, pamfletària, de romanticisme revolucionari. Segurament hi aflora molta ingenuïtat i degut a això hi manca un discurs elaborat, propostes focalitzades, accions reals. Però això no treu mèrit ni importància a les acampades, ja que aquesta ingenuïtat evoluciona en pensaments més potents i en somnis més factibles, i sobretot gent molt jove que fins ara només havia viscut l’esperit crític des d’una posició molt passiva, i gent gran que s’havia passat la vida defensant un discurs caducat, s’adona del que està passant, s’educa, aprèn i creix. És a les places on creixen les societats. Creixen perquè empatitzen, treballen en grup i es tornen més tolerants, cohesionades i compromeses. Perquè quan col·lectivament s’apel·la a la responsabilitat, a la unitat, al pacifisme, la gent es transforma i no només tothom té sorprenents detalls de generositat, sinó que s’ho fa seu, ho viu i ho gaudeix. I passi el que passi això és el que compta. És aquest el veritable “ordre social”. Com deia Galeano l’altre dia des de la mateixa Plaça Catalunya “a mi no me importa lo que passará, a mi me importa lo que está passando”. Mentre sapiguem què toca fer avui, podrem confiar en el que farem demà.

Qui diu pupitre diu ordinador

 

Des de fa uns quants mesos el Departament d’Ensenyament de la Generalitat està implantant un nou pla pilot anomenat "eduCAT 1x1". que contempla la progressiva digitalització de les aules. L’any passat el projecte va arrencar en 70 centres i en el present curs 2010-2011 es preveia que el servei s’aplicaria a uns 98.000 alumnes, però avui la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, ha manifestat que aquest pla queda parcialment congelat donada la necessitat de disminuir les despeses públiques. La consellera ha afegit que deixant de banda els motius econòmics el pla s’hauria aturat igualment ja que no s’ha estudiat prou la situació. Al meu parer, sigui quina sigui la voluntat real de la mesura, una bona decisió.

Ningú pot negar que aquesta és l’era de la tecnologia i el concepte d’evolucionar, sigui en el camp que sigui, va intrínsecament lligat a aquesta. Però la pròpia era tecnològica té mancances clamoroses: la primera i més evident, encara no la sabem utilitzar del tot com toca. Això vol dir que els aparells nous ens produeixen tal embruixament que abans d’analitzar a fons la utilitat real d’aquests o perfilar-ne les aplicacions que s’adaptaran a les nostres necessitats individuals, els comprem. Els comprem o els situem com la peça magistral de qualsevol element. Evidentment, gairebé tots els productes tenen una utilitat, i molts, si es fessin créixer amb projectes associats, serien genials, però massa sovint caiem en aquella trampa de trobar un moble que ens agrada, i com que és nou i dóna aire modern, fer-nos tota la casa de mobles. Resumint, la tecnologia té una condició sine qua non: un cop aplicada ens ha de reportar beneficis materials en els resultats (tant en optimització de recursos com en millores en el rendiment).

La generació dels del 80, per dir-ho planerament, va descobrir els ordinadors. Seríem el computer-boom, l’internet-boom o alguna cosa així, els joves que des que vam néixer hem viscut la progressió més meteòrica dels ordinadors i del món cibernètic. D’aquí se n’extreu una realitat: ara tothom té ordinador i internet. O més encara, ara tothom necessita un ordinador i internet. La generació que puja, la dels 90 i les primeres tongades del 00, tenen té un tret diferencial: han arrelat des del principi aquests nous elements. Messenger ho va posar de manifest, Facebook ho ha explotat magistralment. Aleshores, el que tothom es pregunta és: haurem de fer alguna cosa per harmonitzar la realitat infantil i juvenil amb l’educació, no? El passat 9 de febrer vaig llegir un article on Ban Wang parlava amb gran lucidesa sobre aquest fenomen: ell l’anomenava "connectivitat digital" i sentenciava “salta a la vista que a la connectivitat digital no hi ha cultura”. Jo potser no seria tan dràstic; sí que n’hi ha, de cultura, però són escorrialles i quasi sempre embrutides per altres formes d’estupidesa. Wang també cita el plantejament de Kant sobre “la sociabilitat associal”, i tanca la seva diatriba assenyalant que potser sí que tenim un món cada vegada més sofisticat, però ens hi estem aferrant tant que cada cop som menys capaços de conrear el coneixement de la forma humana natural.

Tornant al pla, crec que si el mestre Wang li donés un cop d’ull pensaria en la tan popular dita de “l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra”. En aquest cas una pedrota que rodola des d’un lloc llunyà que es diu nord d’Europa. Els catalans mirem als suecs, als danesos, als alemanys, fins i tot als francesos, i ens esgarrifem del que tenim. Potser perquè mai hem paït la situació en que vivim, i menys ara. Ens agafa a tots la pressa, comença sonar la música maleïda “sense Espanya seríem una Holanda” i ens afanyem a llençar els millors troncs a la llar de foc per tranquil·litzar-nos amb una escalforeta passatgera, gairebé consol. A mi, es miri per on es miri, introduir ordinadors en l’ensenyament a l’aula em sembla una rucada majúscula. Si l’ensenyament no funciona no liem la troca i concentrem-nos en redreçar les vèrtebres tortes de l’organisme. El que el pla planteja és crear un nou sistema educatiu centrat en la presència dels ordinadors, adaptant-ho tot, per bé o per mal, a aquest nou element. No es té cap certesa tampoc de com modificarà el rendiment del professorat; la única garantia és que l’ordinador ha vingut per fer-nos millors, i es veu que això és inapel·lable.

Un amic meu em parlava fa poc d’un estudi científic que diu el següent: “aprenem el 20% del que escoltem, el 50% del que veiem i el 80% del que fem”. Per mi una idea molt encertada que haurien de repassar tots i cadascun dels impulsors d’aquest pla pilot. La gran riquesa de l’ensenyament és que és una acció presencial. Els alumnes tenen un professor –també educador, i el que no ho accepti s’està enganyant – que els hi ensenya uns coneixements però els hi ha de transmetre el valor de tenir-ne, la manera de gestionar-los, la inquietud de cercar-los. Un bon professor ha de saber llegir el perfil de cada alumne i donar-li el que necessita per motivar-lo, per enganxar-lo al carro. Un bon professor domina l’escena, sap fer que els alumnes l’escoltin. Però aquí ens quedaríem curts. El professor genial és el que innova, crea mètodes i fa participar l’alumne, fa que aprengui a través d’accions en un sistema didàctic dinàmic. Per mi un dels grans fracassos de l’ensenyament actual és que l’alumne es passa una hora assegut (escolta, veu, però no viu res), fet que també genera un clima negatiu que es pot girar en contra del professor. No ho sé, me’n recordo d’un documental d’una zona rural de la Xina en que una família molt pobra rebia les cartes de la filla gran, d’uns onze anys, que havia anat a estudiar a molts quilòmetres. A la carta expressava contínuament que se sentia molt afortunada per poder tenir el privilegi d’estudiar. És cert que allà hi ha l’incentiu afegit de sortir de la misèria, però indiferentment, a aquella nena li agradava estudiar. Aquí a quasi ningú li agrada estudiar. Per què? Segurament una part de la causa és la sobreestimulació, però sobretot, al meu entendre, és perquè el sistema d’ensenyament, en el còmput global no és massa dinàmic, no genera suficient interès en l’alumne. Davant d’aquesta situació, uns quants il·luminats decideixen que la solució és l’ordinador. És a dir, com que a infants i joves els hi encanten els ordinadors –hi estan enganxats tot el sant dia- els hi donarem un ordinador a l’escola perquè vinguin més contents i aprenguin més. Així farem una classe encara més passiva de la que tenim. Així els alumnes interaccionaran més (per internet, és clar). Així els alumnes viuran el que fan (dins d’una pantalla).

L’ensenyament ha de créixer només en una direcció: la millora i la creació de mètodes didàctics. No entenc com els de dalt volen fer canvis tan matussers quan en tenen un per solucionar: les editorials. L’escola és pública però el material docent costa una morterada i a més és de qualitat justeta i deixa poc marge a la innovació. S’hauria de començar un nou model de flux de material docent –aquí sí- basat en les noves tecnologies que tenim. Per exemple, enlloc de preguntar-nos del dret i del revés perquè aquí les matemàtiques costen tant , perquè no ens plantegem seriosament crear un o més models didàctics que millorin l’aprenentatge dels números? Perquè no posem cervells potents pensant en això, que en el fons també és I+D? Ah, no, tenim el lobby de les editorials. Perquè no potenciem un model de docència a l’institut basat en l’universitari moodle i ens estalviem quantitats tan enormes com inútils de despesa i paper? Perquè no aprofitem que els alumnes es passen el dia connectats a internet per posa’ls-hi la teca al lloc que més freqüenten? Perquè no generem i incentivem que els professors bons intercanviïn mètodes, idees, experiència, èxits? No són totes aquestes prioritats molt més urgents abans de començar a omplir les aules d’ordinadors?

Aquí es troba la paret mestra de l’ensenyament, i fa temps que el tret va molt mal dirigit. S’estan fent petites coses, però acaben sent quatre gats. Es salven, potser, algunes escoles concertades i privades que han començat a posar en pràctica idees semblants. A l’escola pública, en canvi, no s’ha plantejat clarament mai com un pilar que s’hagi d’aixecar amb un gran projecte que ho retoqui tot. Per mi aquest gran projecte seria revaloritzar la figura del mestre. Tenim gent molt capacitada però poc formada per una feina tan transcendental. No entenc perquè la carrera de magisteri dura només tres anys. S’hauria de plantejar una carrera molt més ambiciosa, amb una formació que permetés al docent explotar molt més les seves capacitats, especialment les creatives. Hauríem de tenir mestres picant pedra, creant mètodes, innovant, provant, compartint, hauríem de tenir també una plataforma digital que gestionés tot això. El docent és un gran creador en potència. S’hauria d’ensenyar al professor a ensenyar –com fa ara- però també a dominar l’escena i, sobretot, a crear maneres d’ensenyar. En definitiva, s’hauria de crear un sistema plantejat des de la base per evolucionar i autoregenerar-se. Deixem de posar pedaços, lleis absurdes, ordinadors o el que sigui, i comencem a plantejar reptes realistes i ambiciosos. Li demano senyora Rigau que pot congelar aquest pla amb Walt Disney si vol, però que no revisqui. Ah, me n'oblidava!  Passi el que passi en el futur a les escoles, que us quedi clar que hi ha una cosa que l'ordinador no substituirà mai : l'art emblemàtic de pintar la taula (i per descomptat quedar-se tot un pati netejant-la).

Més que un club?

L'altre dia vaig anar al Camp Nou. Set anys feia, que no hi anava. I com us podeu imaginar la percepció del que és el Barça canvia radicalment. Els onze jugadors que mouen riuades de gent de dins a fora els bars i discussions acalorades i titulars, són allà, a escassos 20 metres de tu. Sents com s'esbatussen per la pilota i com es foten crits i senyals per defensar els còrners, com dosifiquen el ritme del joc i sobretot com es cansen. Igual que els de primera catalana on jugava el meu cosí, penso. Veus com l'Affelay es marca un sprint extenuant en temps afegit amb un marcador més que sentenciat. I no, no és del tot excepcional. L'art en el futbol és com el julivert, per entendre'ns. Veus tot el múscul que hi ha darrere, els nervis durant l'escalfament, els empipadors estiraments d'isquiotibials, les patacades. T'acostes a la realitat del jugador i no hi ha res excepcional a part de jugar en directe davant prop de cent mil persones i en semi-directe davant de molts més per televisió, aguantar, respirar bé, col·locar-se bé, no fer cap garrafada. Aquest és el jugador que m'agrada, aquest és el futbol que s'ha de saber veure. El jugador quan mira el públic suposo que procura no enfocar massa. La seva realitat no contempla contínuament que allà hi ha cent mil persones. Ho contempla un cop i després ha de ser una cosa més externa, una munió, batibull, colors. El que mira incisivament el jugador és cada pam de gespa, les cames i la cintura del rival, les porteries, la col·locació dels companys. I mentre la pilota circula hi ha el rebombori, els càntics coneguts, l'abraçada del coliseum.

Però què passa al Camp Nou? Ras i curt: la gent no anima. Ho dic molt seriosament i ho repetiré: la gent no anima. De més que un club res. Sincerament, era allà i no m'ho creia. El culé canta l'himne - tampoc amb un entusiasme notori- i després s'escarxofa. Tenim poc més d'un centenar d'Almogàvers al gol sud que onegen una o dues grans banderes blaugranes i entonen sense treva càntics tan poderosos com insuficients. Tenim algun grup d'uns vint amics a la tercera graderia que també ho intenta de tant en tant sense pena ni glòria. Tenim un públic que en certa mesura s'afegeix a aquests càntics però la cosa dura escassos vint segons, el temps necessari perquè aflori l'emoció col·lectiva aquesta tan catalanament blaugrana del seny i la vergonya. I aquí em teniu a mi, el culé menys assidu, disposat a demostrar com ha de bategar el Camp Nou i a mobilitzar  tot el gol nord. Primer intent: el meu colega em segueix, aguantem una estona davant el mutisme -que per dins diu calleu i deixeu-me disfrutar del futbol- de la gentada que ens envolta, el meu colega deixa una paraula a mitja síl·laba i jo, un cop sol, també m'afanyo a tancar la boca i concentrar-me en el partit. Segon intent: la cosa dura menys, ara notava certa pressió dels aficionats muts i m'entre animava he decidit callar perquè no acabava d'afinar la "O" de "l'Olalà ser del Barça és...". Així successivament. I entre pitus i flautes al camp un silenci diria sepulcral. Crec que cent mil persones de rebaixes al portal de l'Àngel fan involuntàriament el triple de rebombori. Ras i curt: el culé no anima, el soci no anima. Jo pensant: què avorrit pel jugador aquest silenci, així no guanyarem osti!. I deixant de banda el tema d'animar també es preocupant com el públic ovaciona. Pràcticament no ho fa. Només en les substitucions i per descomptat, als gols. Aquí tens un Abidal fent una finta per emmarcar, aquí Xavi fent una giragonsa de les seves entre dos defensors i paret inclosa amb Iniesta, aquí una genialitat a sortint a peu parat de Messi, en fi, tens uns llista bastant llarga de detalls que en un Racing podries apreciar com a molt un cop en dos, tres, cinc partits per temporada. I sabeu que fa el culé? No res. Calla. Tímids aplaudiments. Si el culé és tan culé hauria de fer un d'aquells llargs Oooooh orgàsmics i sonors, quasi riallada davant l'incontestable "oh déu meu, és que és tan bo, no s'hi pot fer res contra aquest tiu". Si el culé és tan culé hauria d'anar al camp i sortir-ne mig afònic i sense aquesta sensació de cansament que equival a estar garratibat hora i mitja -sí, d'acord- mirant el millor equip del món. Però garratibat, al capdavall. I tot això davant del vigent campió de la UEFA i la Super Copa d'Europa, tot un Atlético amb el seus Kun, Forlán, de Egea; no vull ni imaginar-me com deu ser un Barça-Almeria. Això sí, si parlem de protestes el Camp Nou es troba entre els millors. El culé és expert en xiular l'equip contrari quan salta a la gespa -ja em direu, quina estupidesa- en xiular l'àrbitre tan si com no, en protestar qualsevol caiguda. És a dir, el culé no anima però sí que protesta. Fins i tot el culé a vegades anima més arrel d'una protesta. I per acabar-ho d'adobar, el culé xiula quan surt Bojan. Vulgaritat en tota regla. Ja que hi som m'agradaria tocar el tema d'aquest jove jugador del planter.

Bojan a mi no m'agrada. Quan miro el Barça al bar el critico bastant, quan discutim sobre el Barça també. Al meu parer no és ni molt menys un jugador dolent, però tampoc té el nivell d'aquest Barça. Ni futbolísitc, ni emocional, ni psicològic. Ho demostra al camp. És un jugador molt jove, innocent, i és posa exageradament nerviós -cosa també normal - però partit rere partit acusa el mateix mal i la situació empitjora perquè el culè és exigent i si et xiulen al Camp Nou qualsevol jugador de sang temperada, per exemple un Xavi, es posaria nerviós; si ets Bojan encara més. I encara bastant més si l'entrenador no creu en tu -segurament amb motiu- i només et dona les sobres perquè facis riure al públic que ja ha vist Eugenio, Berto Romero i el Òscars d'una tirada. És així. De casos com aquests la història futbolística segur que n'està plena. Ara me'n ve especialment un al cap. Us enrecordeu de Riquelme? Sí, sí, el Riquelme que va ridiculitzar mig Reial Madrid en aquella final de la Super Copa d'Europa amb Boca. Sí, el Riquelme que vam fitxar com el salvador de l'època gris post Van Gaal. Sí, el Riquelme que va arribar i pim pam va marcar dos golets al Joan Gamper. Bé, aquest senyor, a part de ser conflictiu i no adaptar-se tampoc va rendir mai. Trenta-dos partits, cinc gols. El Camp Nou el xiulava a més no poder. El tiu treia saliva seca, corria com ànima en pena i xutava tremolós. Evidentment. El senyor Riquelme se'n va anar al Villareal i a part de convertir-se en nineta dels ulls de mitja Europa quasi condueix el modest equip castellonenc a aquella final que, si feu memòria, Belletti ens va donar contra l'Arsenal d'Henry. Bé, la conclusió és que un jugador a qui tot el dia se li diu "paquet" no et rendirà. Si el portes a un equip modest on pugui assumir un rol més ambiciós i la gent l'animi com una estrella, et farà delícies. Això sí, si Bojan fos mínimament intel·ligent se n'aniria. Aquí només s'ofuscarà i mantindrà un pols inútil per demostrar una vàlua que ara no pot aportar. Bojan és el cap de turc d'una afició. Igual que el culé té ànsia per explicar l'excel·lència del club -digues-li tòpic de la masia, de l'estil de joc, de l'elegància, del fair-play - també necessita renegar d'algú. Ara són tots tan bons i ho fan tan bé que el que no està al nivell màxim rep bastonada. Bojan fa temps que les rep. Però adoneu-vos, a tall d'exemple, com des de fa poc Milito ha passat de ser el tiu simpàtic i bon central que -pobret- s'ha passat mitja vida lesionat a ser un "patán" que no serveix per res -i tot per culpa de la "tan" humiliant derrota contra el Betis que va ferir l'orgull del culé dels rècords -. El símil al Madrid és Benzema, el desgraciat jugador superat que es deixa maltractar per la premsa i l'afició. Així que la cosa pinta molt malament, Bojan. Jo de tu aniria al Racing, que allà jugaràs, faràs gols i t'ovacionaran.

Pel que fa al Barça ho dic clarament: no és "Més que un club". I no li busquem tres peus al gat, apel·lacions a la moral pels tractes amb Qatar Foundation -quan realment el Barça fa anys que és una multinacional que col·labora amb aquest món immoral - o trifulgues de directives corruptes. No ho és perquè no té res especial que no tingui un club. La Masia? Mireu la Reial Societat i Lezama, que amb molt menys capital fa quasi el mateix. El catalanisme? Les assemblees es fan mig en castellà. La història? La història és pura nostàlgia i estadística. Les penyes? Hi serien igual com el casino del poble. El sentiment? Com qualsevol altre club. El bon comportament? Hi ha de tot com a tot arreu. El Camp Nou? Bé, el Barça sempre ha triomfat com a empresa futbolística, és normal que tingui un camp tan gran. Els jugadors? A gran trets venen o es queden a cop de talonari, com el Madrid. Les celebracions? Millor no fem comentaris de Canaletes. L'afició? Anima moltíssim més un Depor que perdent 0-4 contra el mateix Barça i amb l'estadi -ja petit- mig buit cantava amb molt bon humor "Susanita tiene un ratón", animava moltíssim més l'afició del Cadis quan sabien que baixaven a 2a, anima molt més l'afició d'un Livepool, d'un Manchester, d'un Shalke 04, fins i tot anima molt més l'afició del modestíssim Cork City irlandés en un camp on un refús mitjanament fort s'escola al pati de les cases del costat. Jo, personalment, culé de per vida i seguidor atent de l'actualitat blaugrana des dels 6 anys, m'ho vaig passar mil cops millor animant les pilotades d'aquest tal Cork City, picant amb el que fos i on fos per fer soroll, esperonant a un equip del qual no sabia el nom d'un sol jugador, intentant entonar càntics desconeguts en un anglès mig inventat, interaccionant amb el públic i guanyant-me la seva complicitat (i ep! no us penseu, que el partit va ser d’un joc infumable i va acabar zero a zero).

Igual que els jugadors que al camp treuen múscul, patiment, contundència, tensió, l'aficionat hauria de fer el mateix des de la graderia. El futbol no és art. El futbol no és una exposició de pintura on la gent passeja en silenci. El futbol conté dosis d'art, sí, però el públic no ve a veure art. Ve a veure-ho tot. A participar de l'acte futbolísitc. El futbol hauria de ser un merder de la òstia, un espectacle impressionant, una eufòria col·lectiva on el que està assegut malgirbat en silenci escoltant el Puyal i pendent que ningú li tiri molles de l'entrepà de frankfurt hauria de ser el que tingués vergonya d'estar donant tant la nota. Jo em quedo amb un paio de la segona graderia del gol nord que al minut 85, quan la gent ja se'n va per no fer cua al metro -molt descriptiu de l'aficionat culé-, s'aixeca de cara al públic, allarga els braços, els fa remenar cridant "va, va, vinga, va collons, tots, va!" i riu, i la gent riu, i l'imita, i tothom té els braços allargats, i per un moment ningú d'allà mira el partit, i de sobte pam! sorgeix l'onada, onada que implica a tot l'estadi i arriba a donar més de quatre voltes. I el paio s'ho mira com el creador satisfet, recolzat a la barana amb una mitja rialla de "és la meva obra". Jo, de veritat, posaria una guardiola a la porta del Camp Nou perquè paios com aquests tinguessin l'entrada gratuïta de per vida. Potser aleshores podríem començar a dir, tot i que sempre m'ha semblat irrellevant, que som "Més que un club".

Els antisistema no existeixen

Ser activista antiglobalització o anticapitalista fa anys que està de moda. Mireu si ho està que fins i tot els mitjans de comunicació s’han inventat una nova paraula que curiosament de seguida es troba en boca de tothom: antisistema. Recordo que quan era adolescent a l’escola va venir un home jove, d’uns 30 anys, i ens va parlar del Deute Extern i de com estava organitzada l’economia mundial. Em va impressionar. Vaig començar llegir molt, tant història com actualitat. De sobte hi havia col·laboracionistes a totes les cantonades, consumistes que no feien boicot a la Coca-Cola ni a Inditex, cabronassos que agafaven el cotxe per anar a dos carrers i es projectaven com els indiscutibles culpables de la pol·lució urbana, els pijos i pijes de la classe que es compraven roba caríssima i anaven a les discoteques de tarda (a pagar entrada, clar), homes trajats que per collons no tenien escrúpols i eren riquíssims, la publicitat era tota enganyosa i s’havia de liquidar, els mitjans de comunicació que desinformaven etc. Per sort, era adolescent, i tot això fa temps que ha passat. Quan dic que ha passat no vull dir que no hi hagués part de raó en el que pensava. Simplement ja no ho veig com una cosa forçosament dolenta. I és aquí quan torno a pensar en l’antisistema.

L’antisistema, com he dit, ha estat batejat –amb encert, al meu parer- pel periodisme modern, i no només li agrada aquest nom sinó que l’ha incorporat a la seva identitat. La màxima és lluitar contra el sistema, anar en contra del sistema. Perquè el capitalisme és la causa de tots els nostres mals. I punt. Ja sigui per criticar les desigualtats socials, els acomiadaments i l’atur, l’especulació immobiliària, la contaminació, els residus, la urbanització, les guerres, les malalties, i una llarga llista. Tant se val, l’ase dels cops és el capitalisme, és el sistema. Aleshores apareixen els col·lectius antisistema. Uns quants són directament inoperants i es dediquen només a evocar una imatge revolucionària immadura. Els altres fan assemblees, es reuneixen, parlen i discuteixen àmpliament sobre aquests temes, ideen iniciatives per conscienciar a la societat, organitzen manifestacions. Però al fons del llac hi ha la mateixa pedrota; el sistema.

Uns diran que són marxistes, uns altres comunistes, els del fons marxistes-leninistes, aquells anticapitalistes a seques. Tanmateix, us heu preguntat perquè tenim un sistema capitalista? O encara més, us heu preguntat quan no l’hem tingut? Si d’una cosa no hi ha cap dubte és que davant la caòtica i difícil organització de l’ésser humà el capitalisme ha guanyat. A la pràctica, el capitalisme té molts defectes i tolera moltíssimes injustícies, però per davant de tot –i aquí parlo individualment, des de l’òptica occidental- és gràcies a aquest sistema que un gran nombre de població –nosaltres, per exemple- viu en un estat del benestar. Sí amics, sí. L’argument que el capitalisme s’ha d’eliminar perquè genera la pobresa al món és un autoengany. Potser toca ser una mica menys hipòcrites i acceptar que nosaltres, a diferència de la majoria del món, vivim bé, no, vivim molt bé, podem tenir una casa espaiosa i confortable, menjar mínimament bé, estudiar, anar a prendre algo, tenir cotxe, viatjar, triar, escollir, triar, pensar en el futur i en tot el que farem i en totes les oportunitats que podem generar. Sabeu per on vaig no? Si algú s’informa mínimament de quina és la realitat mundial en demografia i recursos materials i energètics s’adonarà que no tota la població mundial pot viure així. Ni deixant un marge en que la diferència sigui el triple. Ni renunciant al triple de luxes que tenim. El que pensa tothom, a efectes pràctics, és tot això que tinc és meu. A veure qui és el llest que voluntàriament hi renuncia. Ningú. Ens han educat en una societat rica i pensem com a rics. És així, estalviem-nos els judicis.

Tot i així, apareix l’antisistema. Jo per l’antisistema sóc un prototip de renegat capitalista. Bé, potser sí. Però qui no és capitalista en un món capitalista? Fem un exercici a escala més global. La indústria és la base més sòlida del nostre sistema. La producció industrial, l’aparició contínua de nous productes, la publicitat, el comerç, tot es sustenta en el consum, i sustenta alhora la pròpia renta de la població i la inversió pública. Què passaria si deixéssim de produir tant? Sobraria moltíssima mà d’obra. Tindríem una increïble quantitat de gent sense cap feina a fer, sense sou, sense autonomia; inútils socialment. Sabeu què crec que passaria després? Costaria molt més engegar projectes perquè hi hauria menys consumidors, i al final, per un cantó o per l’altre, se’n ressentirien tots excepte una minoria molt brillant i despietada alhora. És a dir, resulta que per sobre de tot col·laborem amb el capitalisme i la globalització perquè ens beneficia. Jo, tu i el de més enllà. L’antisistema suposo que a part de les coses bàsiques té un mòbil, compra electrodomèstics i roba i menjar, té un ordinador, internet si m’està llegint, se’n va o se n’anirà de vacances a visitar alguna ciutat bonica - i rica- , busca o buscarà feina sense ser massa primmirat a l'hora d'escollir l'empresa i s’haurà de vestir bé per l’entrevista i quan tingui un sou voldrà anar a algun restaurant a celebrar aniversaris, té mp3 i es descarrega música, en fi, que l’antisistema per sobre de tot està content perquè té a l’abast una quantitat inabastable de productes. Com tothom, com tothom. Perquè tot això hi és gràcies al capitalisme. Viure en societat ara mateix implica viure del capitalisme i col·laborar-hi. Autodenominar-se antisistema no salva cap consciència. L’únic antisistema que he conegut era un pastor navarrès que vivia sol a la muntanya i feia anys i panys que no anava a la ciutat, per tant estigueu tranquils, ens en podem oblidar.

És cert que es pot ser crític amb moltes facetes del sistema. De fet és necessari ser-hi crític. El sistema ha d’evolucionar cap a millor, s’han de fer grans canvis estructurals i només hi ha una manera de fer-los. Des del sistema. Plantejant alternatives serioses i no remugant des de fora. Cal també assumir que tenim un marge d’actuació limitat ja que en gran mesura el sistema és un animal desbocat que respira sol, un animal descomunal que és el món. Tots aquells que critiquen el capitalisme com a responsable de la crisi econòmica s’equivoquen. Hem de criticar els models i les estructures viciades que han permés aquesta situació i plantejar-ne de nous, no atacar per pura inèrcia el capitalisme com un tot infectat. Hem de criticar i modificar la societat que és la que constantment escull i compra aquest capitalisme.

Què li diria a l’antisistema? Que es pregunti sincerament què aporta ell a la societat. Que  es deixi de discursos i reivindicacions impactants i victimisme barat i promogui iniciatives que impliquin una societat que, ara mateix, no els recolza ni els hi dóna importància. Li diria que es deixi de manifestos i no actuï amb obstinació col·lectiva per la causa. Li diria que no faci tantes assemblees per parlar del món i assenyalar l'apestat amb arengues plamfetàries i faci més assemblees –que alguns ja ho fan- per organitzar botifarrades populars, que promogui el voluntariat i activitats gratuïtes, participatives i despolititzades que cohesionin a la gent. En definitiva, que demostri amb fets als ajuntaments que l’espai públic es pot autogestionar obtenint bons resultats. Fins i tot que faci ocupacions, si vol, però que ho faci bé i amb una finalitat, presentant abans un projecte pel barri i amb la participació del barri. Que no es quedi en el lema “el capitalisme és precarietat” i enfoqui una lluita més específica. Si després de tot això l’antisistema té temps, capacitat i ganes, que surti a jugar -i permeteu-me el símil- a la Champions del les ments, al camp obert internacional, que estudiï, que estudiï molt, que adquireixi experiència professional, que sigui versàtil i busqui ments lúcides d'on amarar-se i amarrar-se, que es converteixi en algú brillant, en una ment potent, que arribi tan amunt com pugui sense malvendre's i sàpiga plantejar i crear nous models que convencin l’elit empresarial i puguin canviar el sistema cap a millor. Fins i tot enfocant el full de ruta cap a un nou sistema on, tant de bo, aquesta paraula tan lletja es quedi obsoleta i ens n'inventem una de nova per poder referir-nos als qui fan madurar les societats amb l'admiració que es mereixen.