Vivim amb masses anclatges, tenim un pensament de moviments limitats. Fins i tot l'opinió tendeix a convertir-se en un discurs previsible i monòton; algú crea un club, forma un equip de sequaços brillants, dissenya un segell i si la cosa funciona apareix un públic entusiasmat que compra la creença a dojo. És l'opinió de les emocions col·lectives, el crit unívoc, el lema de la manifestació. Però les manifestacions tenen un final de recorregut, i la majoria dels manifestants que abans cridaven fervorosament consignes abrigats per l'anonimat de la massa, quan enfilen cap al metro, quan arriben a casa, quan estan veritablement sols, no tenen una opinió pròpia o no la poden tenir perquè els hi falten incentius o se senten desemparats. S'abusa a l'hora de classificar, comparar, jutjar - mireu aquells pobres desgraciats que juguen amb pedres. Diguèssim que massa sovint es comença a opinar ja a mitja funció amb unes premises molt clares, amb un interés abstracte col·lectiu que s'ha de defensar sí o sí. I sabeu perquè? Per què qui ho fa no vol aribar enlloc. Ja té un lloc. Com a molt vol tenir un sou, una fama, un reconeixement, sobretot un reconeixement. Però ja està cómode, no li interessa moure's, canviar la perspectiva, canviar d'opinió. És el perfil de l'articulista que ja s'ha conformat una figura, que ja sap el que ha de saber - és a dir, gairebé tot- i es limita simplement a esbombar-ho amb total convenciment des de la butaca privilegiada, utilitzant si fa falta la demagògia, el morbo i la provocació sense cap tipus de mirament. L'opinió dels bàndols i del foc creuat: jo opinaré en funció del que tu opinis que vindrà condicionat pel que jo vaig opinar etc.
De debó creieu que l'opinió es fonamenta íntegrament en l'experiència individual, en el passat, en el que jo he sigut i he fet i he vist? Si de veritat volem avançar com a individus i potenciar la novetat hem de ser capaços de desfer-nos en la mesura que poguem de tot el que som i ens representa i elevar la nostra empatia des de l'observador no condicionat o -a la pràctica, vaja- el mínim condicionat. És aquí on ens toca fer ús de la intel·ligència, de la genialitat, de la creativitat, quan s'han d'analitzar situacions i plantejar idees i alternatives innovadores. Tanmateix s'ha de parlar sabent des d'on es parla i deixant-ho clar. Perquè tendim també a opinar com experts sobre allò que desconeixem, despengem arguments devastadors de l'implacable mural -moral- dels rumors "perquè diuen que, perquè vaig sentir que", citem a grans erudits dels quals no sabem res i fem les marranades que calguin per quedar bé, i és aquí quan som perillosos i ens exposem a ser fàcilment manipulats.
Segurament alguns diran que aquesta és una actitud de feble, que d'aquí només en sortirà una opinió tova, que per aquí no s'aconsegueix res. No, no, i no. Crec que tenir aquesta premisa no impedeix insuflar la dosi necessària de contundència per crear un impacte que faci reaccionar al lector. També crec que no impedeix - ni molt menys!- equivocar-se i caure en els errors que justament aquí es critiquen com a declaració de principis, però és per això que s'ha d'opinar contínuament, per adonar-se dels propis autoenganys i desempallegar-se'n. El que per mi ha de motivar a algú a opinar és tant la voluntat de modificar com el desig que els altres el modifiquin, li generin.
