Sóc a casa

Persones que viatgen lluny, molt lluny, baixen per les escales portàtils dels avions i abans de trepitjar per primer cop aquella terra tenen un esglai, un vèrtic, una lleugeresa. Excitació perquè el pensament casa adquireix una dimensió geogràfica, quilomètrica, però sobretot interior, viva. Sorgeix aleshores aquest curiós fenomen on el nouvingut es llença il·lusionat a descobrir, a insuflar, a compartir. Sí, els viatgers comparteixen, abracen amb curiositat la riquesa de detalls de l’entorn i ofereixen la seva peculiaritat com senyalant amb precisió una creença:  cap allà és casa meva. De tant en tant la meva àvia m’explica animadíssima una història de quan la meva família materna, a mitjans dels anys seixanta, van emigrar a El Salvador. Ella i el meu avi estaven en un supermercat quan de sobte van escoltar que a l’altra banda d’una estanteria algú parlava català. Eren una parella de mitjana edat, com ells, i empesos per un entusiasme impulsiu es van saludar entre rialles i es van posar a xerrar com si es coneguessin de tota la vida. M’agrada sobretot això de l’entusiasme impulsiu, un veritable motor. Sens dubte aquesta escena d’alguna manera estava passant simultàniament a un altre lloc. Estava passant a casa.

L’èsser humà, sigui com sigui, és instintivament territorial. Potser podríem partir d’aquí per entendre la trobada del supermercat com un fenomen genuïnament identitari, natural. Per què? La llengua és un poderós missatger emocional. És articuladora del nostre pensament i de la nostra expressió, però també és molt més, ens connecta automàticament amb l’entorn on s’utilitza: família, amics, el rum-rum del carrer. Subtilment la llengua esdevè un nucli força generalitzat dins de la matriu identitària de cada individu. Crec que la identitat es genera en cadascú com una singularitat única. És una mena de creació constant on la pròpia naturalesa de la persona, l’herència i l’entorn es repleguen contínuament per formar nous nexes i combinacions: comportaments, idees, pensaments, emocions. Són les paraules una forma d’energia que connecta tot aquest desgavell concentrat, l’hi dona forma, l’explora, en busca el sentit. Això fa que la llengua sigui una espècie de portadora d’aquesta identitat, com també ho són el nom, l’edat, els pares, els records. És una garantia que ens permet sobreposar-nos a l’aferrament a la nostra terra per sortir a veure món.  Hi ha un terme platònic del que parla el poeta polac Adam Zagajewski anomenat “metaxú”, que descriu l’home com « un ser que irremediablement està a mig camí ». Identitàriament, l’home està a mig camí entre la casa confortable i el viatge apassionat. Fins i tot si interpretem el viatge com a evolució, canvis vitals decisius, la identitat segueix remant entre aquests dos mars. Per una banda és una dualitat que s’entén com els orígens, les creences i les manifestacions simbòliques que ens fan arrelar. Per l’altre és l’indret i el personatge desconegut que ens atrau, ens aclapara amb les seves idees, ens meravella amb els seus gestos i costums. És un ball estrambòtic on s’omple l’ànima, s’enriqueix, s’incorporen nous horitzons que sense fer soroll segurament s’acaben convertint en crucials.

És aquí on abans volia arribar quan parlava del viatger que comparteix. El contacte d’identitats condueix en un moment o altre a un intercanvi. Dues persones es troben i s’embolcallen mútuament, de persona a persona, s’interessen per la singularitat de l’altre i no només la respecten sinó que la volen plasmar, retenir, expressar. Si descric en tot moment aquesta situació des de la perspectiva del viatger és perquè és molt més evident que quan viatgem ens desprenem dels judicis i coneixem persones, no individus-topònims. Coneixem persones i els hi preguntem qui són, d’on són, quina olor fa el carrer de casa seva. Segons com, viatgem a través de les persones. I interpretant-ho més globalment, quan anem a un lloc intentem fusionar-nos –mantenint la nostra manera de ser, és clar- amb aquest lloc. Un dia vaig sentir algú que deia “quan viatgis, allà on arribis, pots parlar a la gent amb una llengua que comprenguin i t’entendran. Però si els parles amb la seva llengua, t’entendran amb el cor ”.

La situació a Catalunya actual és identitàriament diversa i complexa. Les successives onades d’immigració espanyola, la repressió cultural franquista i la precarietat dels nouvinguts van generar una realitat social lingüísticament estratificada: una immigració desconeixedora del català. La transició va permetre la reactivació cultural i social de la llengua catalana, la consecució d’un ensenyament íntegre en un català normalitzat i la recuperació de l’expressió identitària natural de Catalunya. Vull remarcar la característica natural, perquè ha de quedar clar que no es pot confondre sota cap concepte l’origen històric i identitari d’un territori amb les pertorbacions polítiques –en aquest cas espanyoles, no entrarem en les referències - que l’han transformat invasivament.  Durant aquests anys s’ha treballat a les escoles i als barris per animar i incentivar la vitalitat o, almenys, la coneixença del català. S’ha assolit un alt grau d’acceptació social del bilingüisme més enllà de les tendències ideològiques o identitàries. Acceptem doncs, que segons el que dèiem el castellà ja s’ha incorporat com a llengua identitària de Catalunya, que no vol dir, repeteixo, llengua natural. La identitat d’un poble només es pot entendre com la suma de les persones que el conformen, de manera que no hi ha cap altre plantejament possible. Tot i així, existeix un alt percentatge de població immigrada que donades les conjuntures no ha pogut –o en ocasions, no ha volgut- aprendre el català. No ha ajudat, sens dubte, la postura intolerant d’Espanya, que mai ha reconegut el valor lingüístic i identitari del català. Aquí és on es genera una situació perniciosa, ja que malgrat que el català s’ensenyi a tots els estudiants, no existeix del tot un bilingüisme bidireccional. En termes identitaris es tradueix en que certs sectors castellanoparlants no s’han interessat per completar-se amb la part predominant de la identitat catalana, la llengua, no han abraçat la singularitat més clamorosa del poble català, i donada la manipulació constant anticatalanista que exerceix Espanya, han estat instrumentalitzats. És a partir d’aquest punt on s’inicia una perillosa espiral de fractura social i identitària. Una campanya a favor de l’escolarització en castellà iniciada des dels nuclis més espanyolistes i lerrouxistes i culminada ara amb la proposta del ministre Wert de relegar el català a assignatura optativa. 

És una agressió directa a la societat catalana. Un atac indiscriminat a la difícil i delicada feina de cohesió social feta durant els últims trenta anys gràcies a la immersió lingüística. Una provocació vergonyosa que trepitja incomprensiblement un cop més la identitat catalana i directament la identitat de cadascun dels que parlem català. No s’ha de caure en el victimisme, però cal anomenar els mètodes absolutistes i uniformitzadors d’aquest país pel seu nom. Lamento profundament, més enllà del que faci o deixi de fer Espanya, el comportament d’aquests sectors catalans i espanyolistes. No ho entenc perquè crec que cap castellanoparlant, cap immigrant espanyol, pot presumir d’haver sigut discriminat pel fet de ser qui és o de tenir la identitat que té. Saben perfectament que el castellà és una llengua viva, que el nivell d’educació en castellà està per sobre la mitjana espanyola, que es llegeix i es parla en castellà perfectament. Que m’expliquin per quin part, doncs, se senten catalans. Per quina part se senten catalans quan ens volen imposar a tots una suposada identitat espanyola que la majoria no tenim, quan semblen aplaudir com titelles ridículs els insults constants que, al més pur estil colonialista, s'articulen des del govern central envers Catalunya (i a ells mateixos, encara que no se n’adonin). Ho lamento, ho lamento profundament, i desitjo que poguem redirigir la situació perquè si la confrontació s’encén seran un blanc de desprestigi social fàcil i merescut.

L’independentisme a Catalunya ja és una realitat en plena ebullició. És un reclam potent i ple d’entusiasme. Vull deixar clar que els nacionalismes em semblen una redundància, un desgast d’energia inútil. Però en el cas de Catalunya sempre ha estat un nacionalisme de supervivència, de resposta a aquest nacionalisme d’orgull i colonialisme espanyol que s’ha alimentat a base de maltractar-nos. Deixant de banda que Espanya sigui més o menys inoperant com a país (aquí també ens hi hauríem d’incloure, almenys en part), existeix una mentalitat malaltissa molt més corrossiva. És una intolerància identitària injustificada que ja no és atribuïble només com a invent de les elits polítiques i aristocràtiques espanyoles, sinó  que és una realitat social i cultural de la població espanyola. Sí, els punts sobre les ís, la gran majoria dels espanyols no comprenen que aquí parlem català, els molesta, no entenen que som així i que aquesta és la nostra identitat. Tal com som, som un problema. M’atreviria a dir que, d’una manera absurda i patològica, ja s’ha incroporat com a pilar important de la idiosincràcia espanyola. Els fa ràbia la nostra singularitat, no entenen que no és menyspreu sinó que és la nostra naturalesa, i volen una identitat única i per tots (la seva, la castellanitzada, la que ells trien). Però suposo que vençuts per l’evidència de l’estupidesa que desitgen han acceptat que sí, som “catalans”, i vaja, que tampoc els hi agradaria que ens sentíssim espanyols. És a dir, no ens deixen ser ni una cosa ni l’altra. És aquí on s’exemplifica el gran fracàs –o pura inèrcia- del paisatgístic i decoratiu horitzó “plurinacional”. Catalunya i Espanya s’haurien pogut fusionar parcialment si les identitats es toleressin mútuament. Haurien aconseguit que dins la meva identitat em sentís una mica espanyol. Però no. Com podreu entendre, a mi - i a la majoria- em costa incorporar la identitat d’aquells que reneguen de la meva, de la casa que transporto amb mi. No puc confiar amb Espanya, no puc crear-hi vincles forts. És molt trist que succeeïxi això perquè crec fermament que no hi ha mala gent darrere aquests comportaments, possiblement en tots els altres aspectes identitaris són tolerants, però la ignorància els domina i cauen fàcilment en un judici excloent. És important destacar també que, invariablement, totes les injustícies que comet Espanya amb Catalunya (econòmiques, fiscals, culturals...) recauen, al capdavall, en les persones. En les persones i en la seva identitat que convergeix majoritàriament en una identitat nacional. Per mi la identitat, com ja he dit, és al capdavall una creença estrictament personal. Quan jo dic "crec en Catalunya", crec en la meva Catalunya. Crec en els llocs que conec, en la gent que conec, en el panorama identitari que jo visc i he viscut, i que lingüísticament, en el meu cas, han estat sempre vehiculats pel català. Tot i això penso que tothom té el dret i la oportunitat de creure en la seva pròpia Catalunya. Sense judicis, sense condicions. És per aquest motiu que s'han d'anul·lar tots aquells que mobilitzen emocions col·lectives creant pors infundades. La por és perillosa, la por artifical i conspirativa ho és més. Em preocupa seriosament l'auge de partits espanyolistes, especialment Ciutadans, que es nutreixen d'aquests mecanismes, que inventen un panorama fatídic on els sectors més castellanoparlants són discriminats, ciudadanos de segunda. En aquests sectors, allunyats de la cultura catalana, ens trobem davant realitats identitàries esbiaxades: quan surten fora no són del tot espanyols  -són los catalanes- i aquí no són catalans del tot -són els espanyols, charnegos-.  Ara és hora d'esforçar-nos més, tots, uns han de deixar de desconfiar del catalanisme i de ser catalans, i aproximar-se, i els altres hem d'acollir amb més convenciment totes les opinions. Diria fins i tot que pel bé de la societat tothom té el deure de creure en la seva Catalunya, però que sigui sobretot Catalunya, que sigui procurant compartir, incorporar i oferir, que no sigui mai una identitat que contradigui la identitat natural del país; això només condueix a la divisó i en última instància a la infelicitat social i personal. Volem una Catalunya que no s’abanderi en una identitat exclusivament d'arrels catalanes, sinó que sigui la suma de totes les identitats. Però que sigui i s'anomeni catalana.

Per mi les identitats són cabdals i necessàries per la salut i l’activisme de la societat. S'equivoquen els qui en menystenen la importància  al·legant que al món hi ha problemes més prioritaris a resoldre. Les identitats no són trivials ni secundàries, són els motors que cohesionen grans volums de persones per engegar nous processos, noves mentalitats, nous sistemes. Crec que Catalunya, com deia, té un entusiasme fresc per tenir un autogovern, per canviar. I crec que, antagònicament, Espanya representa un model retrògrad molt difícil d’enderrocar, principalment perquè té una estructura política molt més conservadora, clarament bipartidista, i una societat que no vol canviar i que es concentra més en l’anticatalanisme i en defensar rabiosament una Constitució semi-democràtica, que en fer autocrítica. Si Espanya es plantegés en algun moment que ells són els únics responsables de la confrontació  nacional existent les coses anirien molt diferent. Catalunya té molta feina a fer, però considero que Espanya té una crisi de valors molt més greu. És una crisi de valors que inclou a tothom: quan un ministre es disposa a rebregar descaradament la identitat de més de set milions de persones –suposadament del mateix país- i ningú, cap autoritat, cap líder de l’esquerra progressista, li canta les quaranta i diu clarament “aquesta no és l’Espanya que volem”. No, enlloc d’això es dediquen a fer-se els ofesos criticant-nos perquè quan ens queixem, diuen, no hem de generalitzar “que los del PP no somos todos los españoles, así al final sí que os tendremos mania”. És una crisi on Espanya quasi li aplaudeix la gràcia destacant entre línies un “per fi algú posa ordre a aquests descreguts i s’escolaritza en la lengua del país”.  No. Molt malament Espanya. Molt malament. No s’hi val tot. Si els espanyols volen creure en una Espanya millor, han de saber responsabilitzar-se de tot allò que fan malament. I nosaltres, amb Catalunya, hem de fer igual.

Hem de mantenir l’entusiasme, demostrar que no ens deixarem trepitjar. Siguin d’on siguin, no ens mereixen cap respecte aquells que, deixant de banda les vicissituds històriques, es dediquen a destruir llengües. Les llengües són més fortes i més antigues que els països, creacions naturals, genials i precioses de l’èsser humà, autenticitat arrelada a una terra. Les llengües que parlen dels dies, de les anècdotes, dels avantpassats, de la vida. Seria impressionant saber moltes llengües, allà on un vagi poder parlar a la gent amb la llengua del seu cor. Les llengües són com les muntanyes, estan vives, es transformen amb els anys, però s’han de cuidar com tresors valuosos que un té a dins. I no ens faran callar. Sabem qui som. Parlem i parlarem durant nits senceres si cal. I no ens faran callar.

Pau Moré