Ningú pot negar que aquesta és l’era de la tecnologia i el concepte d’evolucionar, sigui en el camp que sigui, va intrínsecament lligat a aquesta. Però la pròpia era tecnològica té mancances clamoroses: la primera i més evident, encara no la sabem utilitzar del tot com toca. Això vol dir que els aparells nous ens produeixen tal embruixament que abans d’analitzar a fons la utilitat real d’aquests o perfilar-ne les aplicacions que s’adaptaran a les nostres necessitats individuals, els comprem. Els comprem o els situem com la peça magistral de qualsevol element. Evidentment, gairebé tots els productes tenen una utilitat, i molts, si es fessin créixer amb projectes associats, serien genials, però massa sovint caiem en aquella trampa de trobar un moble que ens agrada, i com que és nou i dóna aire modern, fer-nos tota la casa de mobles. Resumint, la tecnologia té una condició sine qua non: un cop aplicada ens ha de reportar beneficis materials en els resultats (tant en optimització de recursos com en millores en el rendiment).
La generació dels del 80, per dir-ho planerament, va descobrir els ordinadors. Seríem el computer-boom, l’internet-boom o alguna cosa així, els joves que des que vam néixer hem viscut la progressió més meteòrica dels ordinadors i del món cibernètic. D’aquí se n’extreu una realitat: ara tothom té ordinador i internet. O més encara, ara tothom necessita un ordinador i internet. La generació que puja, la dels 90 i les primeres tongades del 00, tenen té un tret diferencial: han arrelat des del principi aquests nous elements. Messenger ho va posar de manifest, Facebook ho ha explotat magistralment. Aleshores, el que tothom es pregunta és: haurem de fer alguna cosa per harmonitzar la realitat infantil i juvenil amb l’educació, no? El passat 9 de febrer vaig llegir un article on Ban Wang parlava amb gran lucidesa sobre aquest fenomen: ell l’anomenava "connectivitat digital" i sentenciava “salta a la vista que a la connectivitat digital no hi ha cultura”. Jo potser no seria tan dràstic; sí que n’hi ha, de cultura, però són escorrialles i quasi sempre embrutides per altres formes d’estupidesa. Wang també cita el plantejament de Kant sobre “la sociabilitat associal”, i tanca la seva diatriba assenyalant que potser sí que tenim un món cada vegada més sofisticat, però ens hi estem aferrant tant que cada cop som menys capaços de conrear el coneixement de la forma humana natural.
Tornant al pla, crec que si el mestre Wang li donés un cop d’ull pensaria en la tan popular dita de “l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra”. En aquest cas una pedrota que rodola des d’un lloc llunyà que es diu nord d’Europa. Els catalans mirem als suecs, als danesos, als alemanys, fins i tot als francesos, i ens esgarrifem del que tenim. Potser perquè mai hem paït la situació en que vivim, i menys ara. Ens agafa a tots la pressa, comença sonar la música maleïda “sense Espanya seríem una Holanda” i ens afanyem a llençar els millors troncs a la llar de foc per tranquil·litzar-nos amb una escalforeta passatgera, gairebé consol. A mi, es miri per on es miri, introduir ordinadors en l’ensenyament a l’aula em sembla una rucada majúscula. Si l’ensenyament no funciona no liem la troca i concentrem-nos en redreçar les vèrtebres tortes de l’organisme. El que el pla planteja és crear un nou sistema educatiu centrat en la presència dels ordinadors, adaptant-ho tot, per bé o per mal, a aquest nou element. No es té cap certesa tampoc de com modificarà el rendiment del professorat; la única garantia és que l’ordinador ha vingut per fer-nos millors, i es veu que això és inapel·lable.
Un amic meu em parlava fa poc d’un estudi científic que diu el següent: “aprenem el 20% del que escoltem, el 50% del que veiem i el 80% del que fem”. Per mi una idea molt encertada que haurien de repassar tots i cadascun dels impulsors d’aquest pla pilot. La gran riquesa de l’ensenyament és que és una acció presencial. Els alumnes tenen un professor –també educador, i el que no ho accepti s’està enganyant – que els hi ensenya uns coneixements però els hi ha de transmetre el valor de tenir-ne, la manera de gestionar-los, la inquietud de cercar-los. Un bon professor ha de saber llegir el perfil de cada alumne i donar-li el que necessita per motivar-lo, per enganxar-lo al carro. Un bon professor domina l’escena, sap fer que els alumnes l’escoltin. Però aquí ens quedaríem curts. El professor genial és el que innova, crea mètodes i fa participar l’alumne, fa que aprengui a través d’accions en un sistema didàctic dinàmic. Per mi un dels grans fracassos de l’ensenyament actual és que l’alumne es passa una hora assegut (escolta, veu, però no viu res), fet que també genera un clima negatiu que es pot girar en contra del professor. No ho sé, me’n recordo d’un documental d’una zona rural de la Xina en que una família molt pobra rebia les cartes de la filla gran, d’uns onze anys, que havia anat a estudiar a molts quilòmetres. A la carta expressava contínuament que se sentia molt afortunada per poder tenir el privilegi d’estudiar. És cert que allà hi ha l’incentiu afegit de sortir de la misèria, però indiferentment, a aquella nena li agradava estudiar. Aquí a quasi ningú li agrada estudiar. Per què? Segurament una part de la causa és la sobreestimulació, però sobretot, al meu entendre, és perquè el sistema d’ensenyament, en el còmput global no és massa dinàmic, no genera suficient interès en l’alumne. Davant d’aquesta situació, uns quants il·luminats decideixen que la solució és l’ordinador. És a dir, com que a infants i joves els hi encanten els ordinadors –hi estan enganxats tot el sant dia- els hi donarem un ordinador a l’escola perquè vinguin més contents i aprenguin més. Així farem una classe encara més passiva de la que tenim. Així els alumnes interaccionaran més (per internet, és clar). Així els alumnes viuran el que fan (dins d’una pantalla).
L’ensenyament ha de créixer només en una direcció: la millora i la creació de mètodes didàctics. No entenc com els de dalt volen fer canvis tan matussers quan en tenen un per solucionar: les editorials. L’escola és pública però el material docent costa una morterada i a més és de qualitat justeta i deixa poc marge a la innovació. S’hauria de començar un nou model de flux de material docent –aquí sí- basat en les noves tecnologies que tenim. Per exemple, enlloc de preguntar-nos del dret i del revés perquè aquí les matemàtiques costen tant , perquè no ens plantegem seriosament crear un o més models didàctics que millorin l’aprenentatge dels números? Perquè no posem cervells potents pensant en això, que en el fons també és I+D? Ah, no, tenim el lobby de les editorials. Perquè no potenciem un model de docència a l’institut basat en l’universitari moodle i ens estalviem quantitats tan enormes com inútils de despesa i paper? Perquè no aprofitem que els alumnes es passen el dia connectats a internet per posa’ls-hi la teca al lloc que més freqüenten? Perquè no generem i incentivem que els professors bons intercanviïn mètodes, idees, experiència, èxits? No són totes aquestes prioritats molt més urgents abans de començar a omplir les aules d’ordinadors?
Aquí es troba la paret mestra de l’ensenyament, i fa temps que el tret va molt mal dirigit. S’estan fent petites coses, però acaben sent quatre gats. Es salven, potser, algunes escoles concertades i privades que han començat a posar en pràctica idees semblants. A l’escola pública, en canvi, no s’ha plantejat clarament mai com un pilar que s’hagi d’aixecar amb un gran projecte que ho retoqui tot. Per mi aquest gran projecte seria revaloritzar la figura del mestre. Tenim gent molt capacitada però poc formada per una feina tan transcendental. No entenc perquè la carrera de magisteri dura només tres anys. S’hauria de plantejar una carrera molt més ambiciosa, amb una formació que permetés al docent explotar molt més les seves capacitats, especialment les creatives. Hauríem de tenir mestres picant pedra, creant mètodes, innovant, provant, compartint, hauríem de tenir també una plataforma digital que gestionés tot això. El docent és un gran creador en potència. S’hauria d’ensenyar al professor a ensenyar –com fa ara- però també a dominar l’escena i, sobretot, a crear maneres d’ensenyar. En definitiva, s’hauria de crear un sistema plantejat des de la base per evolucionar i autoregenerar-se. Deixem de posar pedaços, lleis absurdes, ordinadors o el que sigui, i comencem a plantejar reptes realistes i ambiciosos. Li demano senyora Rigau que pot congelar aquest pla amb Walt Disney si vol, però que no revisqui. Ah, me n'oblidava! Passi el que passi en el futur a les escoles, que us quedi clar que hi ha una cosa que l'ordinador no substituirà mai : l'art emblemàtic de pintar la taula (i per descomptat quedar-se tot un pati netejant-la).
