Senyores i senyors, Espanya mediàtica, sí! Quan vaig veure el famós vídeo de la simpàtica andalusa desfogant-se contra l'obcecació anticatalana amb prou feines tenia unes cinc-centres visites. Avui ja en té més d'un milió. El manifest espontani que fa la noia és d'agraïr, aposta per una mena de reconciliació de les noves generacions més enllà dels escandalosos tòpics que ens agredeixen contínuament. És, com dic, entranyable el que diu perquè és una veu senzilla, lliure i pragmàtica que no té por en desemmascarar la vulgaritat que surt de la seva pròpia casa. S'esforça per canviar la història a petita escala, fins i tot si s'ha de carregar un tros de dignitat de son pare. Però també, innocentment, fa un anàlisi esbiaixat de la realitat on per exemple deixa anar que "quasi tots els cartells estan en castellà". Vaja, que no ha fet una recerca massa exhaustiva ni fidel per fonamentar els seus arguments. Malgrat això, oh deïtat de la terra taurina!, es converteix en objecte d'adulació per part dels catalans i escarni a la resta d'espanyols "no tots són com vosaltres, ho veieu?". Magnífica vàlvula d'escapament, animal desprevingut que passejava entre les dues trinxeres.
Per mi una cosa és clara. Aquesta noia, sense tenir una idea clara del que feia, s'ha ficat a la gola del llop i li ha estirat la campaneta com la nena que es cola al campanar i desperta tot el poble de matinada. El que ha fet és simbòlic per molts catalans perquè no només és un gràcies Mel, és un gràcies a la prova que existeix un futur d'una nova mentalitat espanyola -malauradament isolada- moderna i tolerant. Ella és l'aventurera que tot i les terribles advertències decideix que tanta negror no pot ser certa i es llança a comprovar per ella mateixa què passa al món. Li repampimfla l'orgull espanyol i aquest sentiment d'inferioritat que tenen cap a Europa (i cap els catalans principalment) que els fa ser obtusos, tenir la pell tan fina i no admetre cap crítica (menys, practicar-la cap a ells mateixos). El cas és indicatiu de dos grans símptomes: en primer lloc que els catalans estem fatídicament acostumats al menyspreu medieval i irreprimible que ens té Espanya, per això, impressionats, hem seguit de prop com la Mel es convertia en un succedani del que seria la primera dona que arriba a la lluna (en aquest cas, valentia còsmica). En segon lloc -i contraposant la primera- demostra la magnitud del desencís i la impotència que patim, l'abandonament, el cinisme i la desertització cultural i intel·lectual des dels cercles espanyols, quan una mostra improvisada - i dialècticament mediocre i incompleta - d'una jove de carrer ens genera tal entusiasme!
És ella potser l'obrellaunes de l'anticatalanitat? És ella l'arribada de la Nueva España que va nèixer monstruosa (i que sona tan facha, quan no tindria perquè)? Espanya és un cas curiosíssim que si no fòssim catalans segurament seria un bon tema per tronxar-nos de riure de l'absurditat que suscita. A Madrid, als anys setanta els antifranquistes cantaven l'Estaca! Ara em saltaran amb allò de "però és que a Madrid, com a tot arreu, hi ha gent molt tolerant amb els catalans ". Bé, vegem-ho. Jo també he conegut gent de Madrid i per sort eren dels tolerants, amics vaja, colegues. Però, ep! Tolerants ho són amb condicions. Vull dir que, fins i tot els més progressistes i llibertaris encara que no en siguin conscients en molts aspectes són fermament anticatalanistes. Qui no ha escoltat la típica frase (innocent?) " Va venga, pero porque armáis tanto jaleo pa una lengua, si habláis las dos". I qui diu llengua diu tants altres substantius. També tenim els "il·lustrats" que, com qui no vol la cosa, s'entesten en intentar argumentar mitjançant referències històriques que Catalunya és Espanya (com dient "no lo digo yo, lo dice la historia, lee, lee! "). En altres paraules, intenten justificar amb artificis lingüístics que nosaltres pertanyem a Espanya, que som possessió d'Espanya ( i que per perdre ja van perdre Cuba fa més de cent anys, i si volem ser independents ho podem ser però no al seu territori ). L'admiració cap a la Mel és justament perquè ella és un cas extraordinari, una raresa que s'escapa del pensament dels que van ser tants anys colonitzadors, dels que van guanyar una guerra. Sí, dels que van guanyar, perquè tots sabem que la transició va ser una farsa històrica, i per molt que en el seu moment a la Plaza del Sol quatre il·luminats cantessin l'Estaca -potser era una moda més propera a uns adolescents embriagats cantant Shakira que un gest amb trascendència política - el pensament dels qui guanyen les guerres -i encara més si mai mai és condemnat - escampa els seus tentacles començant per l'educació fins imprimir-se a la pròpia identitat del país. En un document gravat al 1978, els Klarsfeld, incansables caçadors dels nazis ocults durant la postguerra, entrevisten als habitants d'un poble de Baviera que estan visiblement enfadats perquè el seu alcalde (Ernst Heinrichson, encarregat d'organitzar les deportacions i assassinats de centenars de milers de jueus als camps d'extermini ) estava sent acusat, i segons ells, tot això no era del tot cert. En fi. Que fins i tot els que perden guerres i passen per un procés de neteja moral poden seguir contaminats per idees absurdes pel simple fet defensar casa seva. A Espanya és molt pitjor.
L''existència d'aquest vídeo no resistirà per arribar a les hemeroteques, us ho puc assegurar. Però ens ha fet adonar-nos que una forma intel·ligent de resistència és no odiar. I fins i tot si es tracta d'Espanya - i no dels espanyols, que és molt diferent - és molt més lleuger no odiar. Revoltar-nos, ser nosaltres mateixos. Peti qui peti. La Mel és optimista però d'aquí una setmana, després de l'avasallador atac col·lectiu patriòtic contra ella, ja no ho serà tant. Serà l'objecte involuntari d'un tumultuós experiment social. Ja podem els catalans treure pancartes en contra de Wert, que fins que no comencin a sorgir més Mels endolcidores arreu de la península, haurem de seguir aguantant. Potser (pels optimistes) d'aquí molts anys la mentalitat espanyola haurà canviat una mica. I potser, al cap d'uns quants més (perquè en calen uns quants més), canvia la dels polítics i s'avenen a dialogar. Però vaja, no ens preocupem, esperem que aleshores ja siguem independents.
Ah, me n'oblidava, feliç aniversari, República (Catalana).
Ah, me n'oblidava, feliç aniversari, República (Catalana).
