Ser activista antiglobalització o anticapitalista fa anys que està de moda. Mireu si ho està que fins i tot els mitjans de comunicació s’han inventat una nova paraula que curiosament de seguida es troba en boca de tothom: antisistema. Recordo que quan era adolescent a l’escola va venir un home jove, d’uns 30 anys, i ens va parlar del Deute Extern i de com estava organitzada l’economia mundial. Em va impressionar. Vaig començar llegir molt, tant història com actualitat. De sobte hi havia col·laboracionistes a totes les cantonades, consumistes que no feien boicot a la Coca-Cola ni a Inditex, cabronassos que agafaven el cotxe per anar a dos carrers i es projectaven com els indiscutibles culpables de la pol·lució urbana, els pijos i pijes de la classe que es compraven roba caríssima i anaven a les discoteques de tarda (a pagar entrada, clar), homes trajats que per collons no tenien escrúpols i eren riquíssims, la publicitat era tota enganyosa i s’havia de liquidar, els mitjans de comunicació que desinformaven etc. Per sort, era adolescent, i tot això fa temps que ha passat. Quan dic que ha passat no vull dir que no hi hagués part de raó en el que pensava. Simplement ja no ho veig com una cosa forçosament dolenta. I és aquí quan torno a pensar en l’antisistema.L’antisistema, com he dit, ha estat batejat –amb encert, al meu parer- pel periodisme modern, i no només li agrada aquest nom sinó que l’ha incorporat a la seva identitat. La màxima és lluitar contra el sistema, anar en contra del sistema. Perquè el capitalisme és la causa de tots els nostres mals. I punt. Ja sigui per criticar les desigualtats socials, els acomiadaments i l’atur, l’especulació immobiliària, la contaminació, els residus, la urbanització, les guerres, les malalties, i una llarga llista. Tant se val, l’ase dels cops és el capitalisme, és el sistema. Aleshores apareixen els col·lectius antisistema. Uns quants són directament inoperants i es dediquen només a evocar una imatge revolucionària immadura. Els altres fan assemblees, es reuneixen, parlen i discuteixen àmpliament sobre aquests temes, ideen iniciatives per conscienciar a la societat, organitzen manifestacions. Però al fons del llac hi ha la mateixa pedrota; el sistema.
Uns diran que són marxistes, uns altres comunistes, els del fons marxistes-leninistes, aquells anticapitalistes a seques. Tanmateix, us heu preguntat perquè tenim un sistema capitalista? O encara més, us heu preguntat quan no l’hem tingut? Si d’una cosa no hi ha cap dubte és que davant la caòtica i difícil organització de l’ésser humà el capitalisme ha guanyat. A la pràctica, el capitalisme té molts defectes i tolera moltíssimes injustícies, però per davant de tot –i aquí parlo individualment, des de l’òptica occidental- és gràcies a aquest sistema que un gran nombre de població –nosaltres, per exemple- viu en un estat del benestar. Sí amics, sí. L’argument que el capitalisme s’ha d’eliminar perquè genera la pobresa al món és un autoengany. Potser toca ser una mica menys hipòcrites i acceptar que nosaltres, a diferència de la majoria del món, vivim bé, no, vivim molt bé, podem tenir una casa espaiosa i confortable, menjar mínimament bé, estudiar, anar a prendre algo, tenir cotxe, viatjar, triar, escollir, triar, pensar en el futur i en tot el que farem i en totes les oportunitats que podem generar. Sabeu per on vaig no? Si algú s’informa mínimament de quina és la realitat mundial en demografia i recursos materials i energètics s’adonarà que no tota la població mundial pot viure així. Ni deixant un marge en que la diferència sigui el triple. Ni renunciant al triple de luxes que tenim. El que pensa tothom, a efectes pràctics, és tot això que tinc és meu. A veure qui és el llest que voluntàriament hi renuncia. Ningú. Ens han educat en una societat rica i pensem com a rics. És així, estalviem-nos els judicis.
Tot i així, apareix l’antisistema. Jo per l’antisistema sóc un prototip de renegat capitalista. Bé, potser sí. Però qui no és capitalista en un món capitalista? Fem un exercici a escala més global. La indústria és la base més sòlida del nostre sistema. La producció industrial, l’aparició contínua de nous productes, la publicitat, el comerç, tot es sustenta en el consum, i sustenta alhora la pròpia renta de la població i la inversió pública. Què passaria si deixéssim de produir tant? Sobraria moltíssima mà d’obra. Tindríem una increïble quantitat de gent sense cap feina a fer, sense sou, sense autonomia; inútils socialment. Sabeu què crec que passaria després? Costaria molt més engegar projectes perquè hi hauria menys consumidors, i al final, per un cantó o per l’altre, se’n ressentirien tots excepte una minoria molt brillant i despietada alhora. És a dir, resulta que per sobre de tot col·laborem amb el capitalisme i la globalització perquè ens beneficia. Jo, tu i el de més enllà. L’antisistema suposo que a part de les coses bàsiques té un mòbil, compra electrodomèstics i roba i menjar, té un ordinador, internet si m’està llegint, se’n va o se n’anirà de vacances a visitar alguna ciutat bonica - i rica- , busca o buscarà feina sense ser massa primmirat a l'hora d'escollir l'empresa i s’haurà de vestir bé per l’entrevista i quan tingui un sou voldrà anar a algun restaurant a celebrar aniversaris, té mp3 i es descarrega música, en fi, que l’antisistema per sobre de tot està content perquè té a l’abast una quantitat inabastable de productes. Com tothom, com tothom. Perquè tot això hi és gràcies al capitalisme. Viure en societat ara mateix implica viure del capitalisme i col·laborar-hi. Autodenominar-se antisistema no salva cap consciència. L’únic antisistema que he conegut era un pastor navarrès que vivia sol a la muntanya i feia anys i panys que no anava a la ciutat, per tant estigueu tranquils, ens en podem oblidar.
És cert que es pot ser crític amb moltes facetes del sistema. De fet és necessari ser-hi crític. El sistema ha d’evolucionar cap a millor, s’han de fer grans canvis estructurals i només hi ha una manera de fer-los. Des del sistema. Plantejant alternatives serioses i no remugant des de fora. Cal també assumir que tenim un marge d’actuació limitat ja que en gran mesura el sistema és un animal desbocat que respira sol, un animal descomunal que és el món. Tots aquells que critiquen el capitalisme com a responsable de la crisi econòmica s’equivoquen. Hem de criticar els models i les estructures viciades que han permés aquesta situació i plantejar-ne de nous, no atacar per pura inèrcia el capitalisme com un tot infectat. Hem de criticar i modificar la societat que és la que constantment escull i compra aquest capitalisme.
Què li diria a l’antisistema? Que es pregunti sincerament què aporta ell a la societat. Que es deixi de discursos i reivindicacions impactants i victimisme barat i promogui iniciatives que impliquin una societat que, ara mateix, no els recolza ni els hi dóna importància. Li diria que es deixi de manifestos i no actuï amb obstinació col·lectiva per la causa. Li diria que no faci tantes assemblees per parlar del món i assenyalar l'apestat amb arengues plamfetàries i faci més assemblees –que alguns ja ho fan- per organitzar botifarrades populars, que promogui el voluntariat i activitats gratuïtes, participatives i despolititzades que cohesionin a la gent. En definitiva, que demostri amb fets als ajuntaments que l’espai públic es pot autogestionar obtenint bons resultats. Fins i tot que faci ocupacions, si vol, però que ho faci bé i amb una finalitat, presentant abans un projecte pel barri i amb la participació del barri. Que no es quedi en el lema “el capitalisme és precarietat” i enfoqui una lluita més específica. Si després de tot això l’antisistema té temps, capacitat i ganes, que surti a jugar -i permeteu-me el símil- a la Champions del les ments, al camp obert internacional, que estudiï, que estudiï molt, que adquireixi experiència professional, que sigui versàtil i busqui ments lúcides d'on amarar-se i amarrar-se, que es converteixi en algú brillant, en una ment potent, que arribi tan amunt com pugui sense malvendre's i sàpiga plantejar i crear nous models que convencin l’elit empresarial i puguin canviar el sistema cap a millor. Fins i tot enfocant el full de ruta cap a un nou sistema on, tant de bo, aquesta paraula tan lletja es quedi obsoleta i ens n'inventem una de nova per poder referir-nos als qui fan madurar les societats amb l'admiració que es mereixen.
