Més que un club?

L'altre dia vaig anar al Camp Nou. Set anys feia, que no hi anava. I com us podeu imaginar la percepció del que és el Barça canvia radicalment. Els onze jugadors que mouen riuades de gent de dins a fora els bars i discussions acalorades i titulars, són allà, a escassos 20 metres de tu. Sents com s'esbatussen per la pilota i com es foten crits i senyals per defensar els còrners, com dosifiquen el ritme del joc i sobretot com es cansen. Igual que els de primera catalana on jugava el meu cosí, penso. Veus com l'Affelay es marca un sprint extenuant en temps afegit amb un marcador més que sentenciat. I no, no és del tot excepcional. L'art en el futbol és com el julivert, per entendre'ns. Veus tot el múscul que hi ha darrere, els nervis durant l'escalfament, els empipadors estiraments d'isquiotibials, les patacades. T'acostes a la realitat del jugador i no hi ha res excepcional a part de jugar en directe davant prop de cent mil persones i en semi-directe davant de molts més per televisió, aguantar, respirar bé, col·locar-se bé, no fer cap garrafada. Aquest és el jugador que m'agrada, aquest és el futbol que s'ha de saber veure. El jugador quan mira el públic suposo que procura no enfocar massa. La seva realitat no contempla contínuament que allà hi ha cent mil persones. Ho contempla un cop i després ha de ser una cosa més externa, una munió, batibull, colors. El que mira incisivament el jugador és cada pam de gespa, les cames i la cintura del rival, les porteries, la col·locació dels companys. I mentre la pilota circula hi ha el rebombori, els càntics coneguts, l'abraçada del coliseum.

Però què passa al Camp Nou? Ras i curt: la gent no anima. Ho dic molt seriosament i ho repetiré: la gent no anima. De més que un club res. Sincerament, era allà i no m'ho creia. El culé canta l'himne - tampoc amb un entusiasme notori- i després s'escarxofa. Tenim poc més d'un centenar d'Almogàvers al gol sud que onegen una o dues grans banderes blaugranes i entonen sense treva càntics tan poderosos com insuficients. Tenim algun grup d'uns vint amics a la tercera graderia que també ho intenta de tant en tant sense pena ni glòria. Tenim un públic que en certa mesura s'afegeix a aquests càntics però la cosa dura escassos vint segons, el temps necessari perquè aflori l'emoció col·lectiva aquesta tan catalanament blaugrana del seny i la vergonya. I aquí em teniu a mi, el culé menys assidu, disposat a demostrar com ha de bategar el Camp Nou i a mobilitzar  tot el gol nord. Primer intent: el meu colega em segueix, aguantem una estona davant el mutisme -que per dins diu calleu i deixeu-me disfrutar del futbol- de la gentada que ens envolta, el meu colega deixa una paraula a mitja síl·laba i jo, un cop sol, també m'afanyo a tancar la boca i concentrar-me en el partit. Segon intent: la cosa dura menys, ara notava certa pressió dels aficionats muts i m'entre animava he decidit callar perquè no acabava d'afinar la "O" de "l'Olalà ser del Barça és...". Així successivament. I entre pitus i flautes al camp un silenci diria sepulcral. Crec que cent mil persones de rebaixes al portal de l'Àngel fan involuntàriament el triple de rebombori. Ras i curt: el culé no anima, el soci no anima. Jo pensant: què avorrit pel jugador aquest silenci, així no guanyarem osti!. I deixant de banda el tema d'animar també es preocupant com el públic ovaciona. Pràcticament no ho fa. Només en les substitucions i per descomptat, als gols. Aquí tens un Abidal fent una finta per emmarcar, aquí Xavi fent una giragonsa de les seves entre dos defensors i paret inclosa amb Iniesta, aquí una genialitat a sortint a peu parat de Messi, en fi, tens uns llista bastant llarga de detalls que en un Racing podries apreciar com a molt un cop en dos, tres, cinc partits per temporada. I sabeu que fa el culé? No res. Calla. Tímids aplaudiments. Si el culé és tan culé hauria de fer un d'aquells llargs Oooooh orgàsmics i sonors, quasi riallada davant l'incontestable "oh déu meu, és que és tan bo, no s'hi pot fer res contra aquest tiu". Si el culé és tan culé hauria d'anar al camp i sortir-ne mig afònic i sense aquesta sensació de cansament que equival a estar garratibat hora i mitja -sí, d'acord- mirant el millor equip del món. Però garratibat, al capdavall. I tot això davant del vigent campió de la UEFA i la Super Copa d'Europa, tot un Atlético amb el seus Kun, Forlán, de Egea; no vull ni imaginar-me com deu ser un Barça-Almeria. Això sí, si parlem de protestes el Camp Nou es troba entre els millors. El culé és expert en xiular l'equip contrari quan salta a la gespa -ja em direu, quina estupidesa- en xiular l'àrbitre tan si com no, en protestar qualsevol caiguda. És a dir, el culé no anima però sí que protesta. Fins i tot el culé a vegades anima més arrel d'una protesta. I per acabar-ho d'adobar, el culé xiula quan surt Bojan. Vulgaritat en tota regla. Ja que hi som m'agradaria tocar el tema d'aquest jove jugador del planter.

Bojan a mi no m'agrada. Quan miro el Barça al bar el critico bastant, quan discutim sobre el Barça també. Al meu parer no és ni molt menys un jugador dolent, però tampoc té el nivell d'aquest Barça. Ni futbolísitc, ni emocional, ni psicològic. Ho demostra al camp. És un jugador molt jove, innocent, i és posa exageradament nerviós -cosa també normal - però partit rere partit acusa el mateix mal i la situació empitjora perquè el culè és exigent i si et xiulen al Camp Nou qualsevol jugador de sang temperada, per exemple un Xavi, es posaria nerviós; si ets Bojan encara més. I encara bastant més si l'entrenador no creu en tu -segurament amb motiu- i només et dona les sobres perquè facis riure al públic que ja ha vist Eugenio, Berto Romero i el Òscars d'una tirada. És així. De casos com aquests la història futbolística segur que n'està plena. Ara me'n ve especialment un al cap. Us enrecordeu de Riquelme? Sí, sí, el Riquelme que va ridiculitzar mig Reial Madrid en aquella final de la Super Copa d'Europa amb Boca. Sí, el Riquelme que vam fitxar com el salvador de l'època gris post Van Gaal. Sí, el Riquelme que va arribar i pim pam va marcar dos golets al Joan Gamper. Bé, aquest senyor, a part de ser conflictiu i no adaptar-se tampoc va rendir mai. Trenta-dos partits, cinc gols. El Camp Nou el xiulava a més no poder. El tiu treia saliva seca, corria com ànima en pena i xutava tremolós. Evidentment. El senyor Riquelme se'n va anar al Villareal i a part de convertir-se en nineta dels ulls de mitja Europa quasi condueix el modest equip castellonenc a aquella final que, si feu memòria, Belletti ens va donar contra l'Arsenal d'Henry. Bé, la conclusió és que un jugador a qui tot el dia se li diu "paquet" no et rendirà. Si el portes a un equip modest on pugui assumir un rol més ambiciós i la gent l'animi com una estrella, et farà delícies. Això sí, si Bojan fos mínimament intel·ligent se n'aniria. Aquí només s'ofuscarà i mantindrà un pols inútil per demostrar una vàlua que ara no pot aportar. Bojan és el cap de turc d'una afició. Igual que el culé té ànsia per explicar l'excel·lència del club -digues-li tòpic de la masia, de l'estil de joc, de l'elegància, del fair-play - també necessita renegar d'algú. Ara són tots tan bons i ho fan tan bé que el que no està al nivell màxim rep bastonada. Bojan fa temps que les rep. Però adoneu-vos, a tall d'exemple, com des de fa poc Milito ha passat de ser el tiu simpàtic i bon central que -pobret- s'ha passat mitja vida lesionat a ser un "patán" que no serveix per res -i tot per culpa de la "tan" humiliant derrota contra el Betis que va ferir l'orgull del culé dels rècords -. El símil al Madrid és Benzema, el desgraciat jugador superat que es deixa maltractar per la premsa i l'afició. Així que la cosa pinta molt malament, Bojan. Jo de tu aniria al Racing, que allà jugaràs, faràs gols i t'ovacionaran.

Pel que fa al Barça ho dic clarament: no és "Més que un club". I no li busquem tres peus al gat, apel·lacions a la moral pels tractes amb Qatar Foundation -quan realment el Barça fa anys que és una multinacional que col·labora amb aquest món immoral - o trifulgues de directives corruptes. No ho és perquè no té res especial que no tingui un club. La Masia? Mireu la Reial Societat i Lezama, que amb molt menys capital fa quasi el mateix. El catalanisme? Les assemblees es fan mig en castellà. La història? La història és pura nostàlgia i estadística. Les penyes? Hi serien igual com el casino del poble. El sentiment? Com qualsevol altre club. El bon comportament? Hi ha de tot com a tot arreu. El Camp Nou? Bé, el Barça sempre ha triomfat com a empresa futbolística, és normal que tingui un camp tan gran. Els jugadors? A gran trets venen o es queden a cop de talonari, com el Madrid. Les celebracions? Millor no fem comentaris de Canaletes. L'afició? Anima moltíssim més un Depor que perdent 0-4 contra el mateix Barça i amb l'estadi -ja petit- mig buit cantava amb molt bon humor "Susanita tiene un ratón", animava moltíssim més l'afició del Cadis quan sabien que baixaven a 2a, anima molt més l'afició d'un Livepool, d'un Manchester, d'un Shalke 04, fins i tot anima molt més l'afició del modestíssim Cork City irlandés en un camp on un refús mitjanament fort s'escola al pati de les cases del costat. Jo, personalment, culé de per vida i seguidor atent de l'actualitat blaugrana des dels 6 anys, m'ho vaig passar mil cops millor animant les pilotades d'aquest tal Cork City, picant amb el que fos i on fos per fer soroll, esperonant a un equip del qual no sabia el nom d'un sol jugador, intentant entonar càntics desconeguts en un anglès mig inventat, interaccionant amb el públic i guanyant-me la seva complicitat (i ep! no us penseu, que el partit va ser d’un joc infumable i va acabar zero a zero).

Igual que els jugadors que al camp treuen múscul, patiment, contundència, tensió, l'aficionat hauria de fer el mateix des de la graderia. El futbol no és art. El futbol no és una exposició de pintura on la gent passeja en silenci. El futbol conté dosis d'art, sí, però el públic no ve a veure art. Ve a veure-ho tot. A participar de l'acte futbolísitc. El futbol hauria de ser un merder de la òstia, un espectacle impressionant, una eufòria col·lectiva on el que està assegut malgirbat en silenci escoltant el Puyal i pendent que ningú li tiri molles de l'entrepà de frankfurt hauria de ser el que tingués vergonya d'estar donant tant la nota. Jo em quedo amb un paio de la segona graderia del gol nord que al minut 85, quan la gent ja se'n va per no fer cua al metro -molt descriptiu de l'aficionat culé-, s'aixeca de cara al públic, allarga els braços, els fa remenar cridant "va, va, vinga, va collons, tots, va!" i riu, i la gent riu, i l'imita, i tothom té els braços allargats, i per un moment ningú d'allà mira el partit, i de sobte pam! sorgeix l'onada, onada que implica a tot l'estadi i arriba a donar més de quatre voltes. I el paio s'ho mira com el creador satisfet, recolzat a la barana amb una mitja rialla de "és la meva obra". Jo, de veritat, posaria una guardiola a la porta del Camp Nou perquè paios com aquests tinguessin l'entrada gratuïta de per vida. Potser aleshores podríem començar a dir, tot i que sempre m'ha semblat irrellevant, que som "Més que un club".