El software de l'ordre social

Tothom veu les imatges i es sulfura. Incredulitat, astorament, ràbia. La moral civilitzada de cadascú és ara un animal fora de si que dona voltes dins la gàbia i de tant en tant escomet els barrots. Com pot ser? Esteu bojos, bojos, bojos. Com sou capaços? Però no, no, de fet no estan bojos. El que realment esgarrifa és sentir que no estan bojos; simplement s’han desfet de la moral, l’han llençat, l’han evacuat. No responen als estímuls que els animen a empatitzar. Mentre duen el casc, les proteccions, l’armadura, mentre avancen amb escamots organitzats, carreguen desproporcionadament, es repleguen, aguanten drets, impassibles i amenaçants, i deixen anar tres cops de porra gratuïts, no tenen moral. I és produeix aquell magnífic fenomen en que tots els valors que ells trepitgen, tota la sensibilitat que ells menyspreen, l’assumeix i l’evoca la gent amb un convenciment fascinant. Sí, la gentada s’uneix instintivament per fer front a aquest buit inadmissible de moral i no desisteix. La reacció primària és evident: policia culpable, fora policia. Però no podem atacar per aquí, s’ha d’anar més enllà.

El que ens hem de preguntar a fons és qui dissenya, planifica, programa, entrena i dirigeix aquest estat policial, aquests protocols d'intervenció envers les masses socials. S’han d’exigir responsabilitats, especialment al senyor Puig, però també s’ha d’assumir que l’operatiu policial no respon només a una ordre de desallotjament concreta i que tampoc és cosa de mig any de govern convergent. Ni de bon tros. És un projecte de l’estat de dret, quelcom molt més profund i elucubrat del que ens imaginem. Tenim un cos de policia antiavalots professionalitzat. No com ens agradaria, però professionalitzat. Res del que fan és perquè sí, i és aquí on sincerament ens hem de preocupar. Com deia abans, quan estan de servei acaten les ordres i es basen en la màxima inconscient de “el fi justifica els mitjans”. Estan emocionalment manipulats, segur. Tot i que només puc especular sobre els mecanismes interns d’aquesta  brigada no crec que siguin afirmacions infundades. No ho crec perquè una persona amb dos dits de front per molt íntegre i professional que sigui, per molta família i sou que necessiti, no es comporta com ho van fer ahir molts dels que carregaven. El que ens hem de preguntar és perquè tot i la normativa no porten les identificacions visibles i perquè les ambulàncies tenien ordres de no emetre informes mèdics on s’especifiqués que la causa era una agressió policial, el que ens hem de preguntar és perquè van bloquejar els accessos a la plaça des del metro i van acordonar la zona a un radi de dos carrers, el que ens hem de preguntar és de què collons ens estan parlant quan repeteixen un cop i un altre aquest sintagma nominal tan fantasmagòric “d’ordre públic”.

La meva resposta principal és aquesta: estem governats per una tecnocràcia. El senyor Felip Puig, enginyer de Ponts i Camins, n’és un clar exemple. Sí que és cert que som una societat absolutament tecnològica i dependent d’aquesta tecnologia, però ens estan venent que arrel d’això l’únic ordre social possible és una tecnocràcia absoluta. Aquesta és l’era digital, l’època de la despersonalització, de l’individualisme, l’escepticisme, el conformisme, del consumisme i la ceguesa col·lectiva. Sí, molt bé. Però resulta que mentre la corrent del declivi s’endú la lucidesa humana muntanya avall, hi ha persones que continuen demostrant vitalitat social. No parlo només de les acampades dels indignats, parlo de totes les iniciatives espontànies i voluntàries que tenen com a única finalitat crear espais de convivència, interacció social i treball conjunt per fer un dia a dia més ric. Quina és la resposta dels gestors tecnòcrates? Heu de demanar permisos (i ja veurem si us els donem). Ara bé, si tens la gosadia de fer alguna cosa sense el permís corresponent estigues segur que vindrà qui faci falta i farà el que faci falta perquè allò no és dugui a terme. Tan se val si és bo o és dolent. Els tecnòcrates, amb les dades a la mà, amb els fluxos de trànsit a sobre la taula, amb les estadístiques i els interessos i tota la parafernàlia, tenen la potestat de decidir  que aquest carrer no es talla, que no et donen el permís i per tant allò és il·legal. I clar, quasi tot el que és legal – i com a legal, subvencionat-  està institucionalitzat. És a dir, fins i tot a les entitats socials els tecnòcrates segueixen dictant des dels seus amplis coneixements què és bo i què no. Quelcom com celebrar un sopar popular d’un Agrupament Escolta es pot convertir en una odissea. Jo estic estudiant enginyeria. Sóc conscient que estructurar i promocionar una ciutat comporta exercicis complexos de coordinació, problemes que necessiten incondicionalment la participació dels tecnòlegs. Però al senyor Felip Puig i a tots aquests llicenciats amb una òptica tan empresarial de la societat els hi envio una pregunta que retrona amb diferents formes: en el vostre sistema de maquinària humana on queda l’educació social? On aprendrem a saludar els veïns, sentir-nos del barri? On compartirem coneixements, inquietuds, experiències? On aprendrem a tenir idees pròpies, iniciativa, i a assumir reptes col·lectius més enllà de la inèrcia de les masses en els actes dels convocats pels mitjans de comunicació, els sindicats i plataformes institucionalitzades? L’acampada de Plaça Catalunya, igual que la de Puerta del Sol, la de Lleida, la de Badalona, la de Varsòvia i les de tants altres llocs, demostren, indiferentment de si s’està d’acord o no amb el missatge, que la societat encara no s’ha tornat estúpida del tot, que som capaços d’organitzar-nos espontàniament i amb criteri, manifestar-nos de forma pacífica i civilitzada, no resignar-nos a l’escepticisme del món fatídic que sembla haver-hi darrere de tot això. És lògic que pels tecnòcrates tolerar l’activitat social espontània –i ja no dic donar-li suport- suposa afegir equacions complicadíssimes als seus programes “d’ordre social”. Ens volen fer creure que tenim dret a pul·lular en massa pel centre de la ciutat comprant com autòmats, però no en tenim per reunir-nos i crear espais on la gent s’impliqui, s’esforci i voluntàriament treballi per proposar millores. Ens diuen que si volem fer propostes hem de crear associacions legals, demanar permisos, presentar memòries. La burocràcia del control, de l’impediment. S'està estructurant un model social cada cop més hermètic i controlat, i s'està legislant per "democratitzar-lo". El que ells anomenen ordre social és el que “ells” poden ordenar i desordenar. És un ordre social on tot el pes recau als plans municipals sense delegar tasques i competències reals a l’activitat veïnal. És un ordre social on amb la llei a la mà una denúncia anònima té molt més valor que una protesta col·lectiva formalitzada.

Sincerament, deixant ara de banda els aspectes econòmics, crec que és aquest l’eix més bàsic per on trontolla tot el sistema polític. Per això aquest secretisme, aquesta hipocresia, aquesta repressió estratègica, aquesta contundència policial. Per això tantes martingales, tanta inversió en propaganda electoral. Possiblement a les acampades hi predomina una veu excessivament utòpica, idealista, pamfletària, de romanticisme revolucionari. Segurament hi aflora molta ingenuïtat i degut a això hi manca un discurs elaborat, propostes focalitzades, accions reals. Però això no treu mèrit ni importància a les acampades, ja que aquesta ingenuïtat evoluciona en pensaments més potents i en somnis més factibles, i sobretot gent molt jove que fins ara només havia viscut l’esperit crític des d’una posició molt passiva, i gent gran que s’havia passat la vida defensant un discurs caducat, s’adona del que està passant, s’educa, aprèn i creix. És a les places on creixen les societats. Creixen perquè empatitzen, treballen en grup i es tornen més tolerants, cohesionades i compromeses. Perquè quan col·lectivament s’apel·la a la responsabilitat, a la unitat, al pacifisme, la gent es transforma i no només tothom té sorprenents detalls de generositat, sinó que s’ho fa seu, ho viu i ho gaudeix. I passi el que passi això és el que compta. És aquest el veritable “ordre social”. Com deia Galeano l’altre dia des de la mateixa Plaça Catalunya “a mi no me importa lo que passará, a mi me importa lo que está passando”. Mentre sapiguem què toca fer avui, podrem confiar en el que farem demà.